• 19 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Impotències


O l’arc mediterrani rep oxigen o es morirà, i, aleshores, quins fonaments econòmics tindria Espanya?

Durant els mesos que van de novembre, data de les eleccions, fins aquest mes d’abril tan primaveral, una tesi peculiar ha dominat l’escenari català: que el mal resultat del president Mas era un accident menor. Un accident que no tenia importància. Una anècdota no significativa, que podia ser resolta amb un pacte nacional amb l’ERC de Junqueras. Però la realitat és tossuda: no va ser un accident menor, sinó un mastegot sec i humiliant. Impel·lit per la gentada de l’Onze de Setembre, Mas havia avançat les eleccions per demanar un resultat excepcional amb l’objectiu d’emprendre un projecte tan excepcional, que no s’havia provat mai: crear un Estat propi al marge d’Espanya. Però com a resposta, el president va perdre 10 diputats i té, al Parlament, una feblesa enorme. Va demanar més força i els votants el van afeblir. No cal analitzar per què. El fet real, incontrovertible, és la feblesa.

Aquests mesos d’hivern han estat molt durs. El govern no té liquiditat, Junqueras té un projecte propi, el PSC té prou feina a refer-se, la crisi és molt cruel i el dia a dia de la governació és un turment (i per postres, jutges, policies i fiscals van gratant ferides). Consegüentment, la consciència dels límits s’ha anat imposant entre molts consellers, que busquen oxigen allà on sigui, encara que sigui en quantitats ínfimes. Aquesta crua realitat explica el biaix que està fent el Govern cap a una entesa, del tipus que sigui, amb el Govern espanyol. CiU no pot abandonar l’objectiu del dret a decidir, perquè l’entorn mediàtic i bona part de la base nacionalista no ho suportaria. CiU no pot tornar enrere. No pot tornar al peix al cove. Però ha de quadrar els comptes i mantenir la màquina administrativa en marxa. La realitat l’aboca a la tristíssima concertació amb Madrid: una pobra existència, sense lluïment, gens èpica, que a tot arreu, aquí i allà, serà observada amb àcida retòrica despectiva.

Però no tot és resignació. Al Govern li ha sortit un aliat imprevist. Malgrat la robusta majoria parlamentària que té, el Govern del PP també ha tocat os. Amb Aznar, el PP va encarnar una fantasia: fer d’Espanya França, fer de Madrid la gran megalòpolis del sud d’Europa: cap de pont econòmic d’Hispanoamèrica, tercera via entre Europa i Amèrica. Però aquell somni s’ha arruïnat (aquell Madrid va estar a punt de sortir bé, cosa que hauria fagocitat l’eix mediterrani –Barcelona, València– i també l’Atlàntic –Lisboa–). Estrangulant les locomotores que exporten a través de l’antiga Via Augusta, Espanya no se salvarà de la crisi. O l’arc mediterrani rep oxigen o s’asfixiarà; i aleshores, sobre quins fonaments econòmics s’aguantaria Espanya?

Empat d’impotències, se’n podria dir, del possible retrobament entre les dues visions antagòniques. PP i CiU no poden canviar de partitura, però estan obligats a trobar espais d’intersecció. L’entorn mediàtic i intel·lectual de cada un d’ells remugarà, irritat, però l’espai d’intersecció l’hauran de trobar. Els obliga, no el canvi d’ideologia, no un replantejament sentimental, sinó la pura i crua realitat.