Ara

CANVI DE CICLE

Els diferents graus d'interdependències que hi ha sobre la taula allunyen el fantasma de l'aïllament

Tres models d'estat per a la Catalunya del futur

MARC COLOMER / ISAAC LLUCH 

BARCELONA / BERLÍN | Actualitzada el 07/10/2012 00:42

El Partit Popular Demòcrata, el referent a Puerto Rico del partit de Barack Obama, defensa el manteniment de l'estatus de lliure associació "sobirana" amb els EUA. El Partit Popular Demòcrata, el referent a Puerto Rico del partit de Barack Obama, defensa el manteniment de l'estatus de lliure associació "sobirana" amb els EUA.

Un cop l'exercici del dret a l'autodeterminació ha entrat en l'agenda política del país, entra en debat quin model de país ha de ser la Catalunya del futur. ¿Una Catalunya estat és sinònim de plena independència política? ¿El país, per tant, s'encamina a l'aïllament, com adverteixen els contraris al procés d'emancipació? Una aproximació a alguns dels models d'estat que han entrat a l'escena en el debat que s'ha precipitat permet afirmar que en un context globalitzat el país s'encamina cap a un estatus d'interdependència -més que d'independència- en qualsevol cas: ja sigui per la via d'un estat lliure associat, com Puerto Rico; un estat federat, com Baviera, o un estat sobirà integrat a la UE, com Eslovènia.

El cert, però, és que els models d'aquests països no són importables de manera mimètica a Catalunya, per les particularitats socials, culturals i econòmiques del país i del moment. Així, mentre partits que defensen la via federal posen d'exemple el model bavarès, experts com el professor de la UPF Klaus Jürgen Nagel alerten que no és un sistema ideat per resoldre la "qüestió nacional" d'arrel més identitària.

Passa el mateix amb la fórmula de Puerto Rico, estat lliure associat als Estats Units, que pràcticament només té sobirania fiscal. Si bé aquest és un model teòricament més vàlid per donar resposta a la qüestió nacional, no deixa de ser un estatus "temporal", com explica a l'ARA Bruno Ferrer, professor d'història de la Universitat de Puerto Rico. Els EUA no li reconeixen formalment cap sobirania, però tampoc exerceix cap ingerència. En el cas d'Eslovènia, és un estat independent des del 1991 -integrat a la UE el 2004- però cada cop més dependent per la crisi. Sovint ha estat posat com a referent pel cas català, més fruit de la "mitologia" que de res més, segons l'expert en els Balcans i professor d'història contemporània de la UAB Francisco Veiga.

'Building a new state'

Sigui com sigui, en un procés incert com l'actual, cal fer atenció a les experiències d'altres països. Això és el que va fer Sobirania i Justícia divendres a Barcelona durant la jornada Building a new state , centrada en La via del referèndum a les democràcies liberals . Hi van participar personalitats com l'exlehendakari Juan José Ibarretxe; l'ex vicepresident econòmic del primer govern democràtic d'Eslovènia, Joze Mencinger; el catedràtic de dret constitucional d'Edimburg Stephen Tierney i el catedràtic de dret internacional de Montreal Daniel Turp, entre d'altres.

PUERTO RICO 

La necessària lleialtat dels EUA per a la viabilitat de l'estat lliure associat

Puerto Rico és un estat lliure associat als Estats Units. Té Constitució pròpia, institucions pròpies i sobirania fiscal. Ara bé, la seguretat, la defensa, les fronteres, la política d'immigració i les relacions internacionals són cosa dels Estats Units. Ha estat un model que de manera recurrent ha aparegut com a possible fórmula per resoldre l'endèmic contenciós territorial de l'estat espanyol. Però no és or tot el que lluu: "Puerto Rico no és un estat sobirà. Els porto-riquenys escullen els seus governants i poden decidir moltes coses. Però l'última paraula la té el Congrés dels Estats Units", explica a l'ARA el professor d'història de la Universitat de Puerto Rico Bruno Ferrer.

¿Seria un bon sistema per resoldre el contenciós de Catalunya amb Espanya? "Alguna cosa semblant a l'estat lliure associat podria ser millor econòmicament i fiscalment per a Catalunya, però sense una base ferma i constitucional seria permanentment negociable i reversible, amb menys garanties teòriques que l'autonomia". Per tant, en un context de conflictivitat competencial constant entre Catalunya i l'Estat, el contenciós no només no quedaria resolt, sinó que podria agreujar-se, sempre que no tingués un blindatge constitucional explícit i concret.

La clau de l'èxit és, com explica a l'ARA Àlex Terés -consultor polític, ara assessor de campanya dels demòcrates porto-riquenys de cara al nou plebiscit sobre l'estatus polític del 6 de novembre-, el win-win [tothom hi guanya]. Els Estats Units respecten de manera "tàcita" la sobirania de Puerto Rico i guanyen un territori estratègic amb una indústria que li és atractiva. I Puerto Rico guanya un mercat immens. És un model "temporal", segons Ferrer, que ha fet que l'eix nacional acapari sovint i de manera endèmica el debat polític.

BAVIERA

El federalisme perfecte no resol la qüestió nacional

¿S'imaginen que Barcelona celebrés el dia nacional d'Espanya rebent el president del Parlament espanyol, el president i ministres del govern central, el rei, el president del Tribunal Constitucional i una desena de representants de cadascuna de les autonomies? Doncs això és el que va fer Munic, amb l'elit política germànica, el 3 d'octubre, Dia de la Unitat d'Alemanya.

Per bé que sovint es tracen paral·lelismes entre Baviera i Catalunya per com se senten d'espoliats fiscalment, "la identitat bavaresa no es basa -com la catalana- en el fet nacional, sinó en el fet estatal dins d'una federació d'estats com és Alemanya", remarca a l'ARA el professor agregat del departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Klaus-Jürgen Nagel.

Baviera és un Freistaat, literalment un estat lliure, però la denominació s'associa més aviat al concepte república . En un land on el partit majoritari, la CSU, és aliat federal de la CDU de la cancellera Angela Merkel, el debat polític no queda gens condicionat per l'eix nacional. Només un partit extraparlamentari, el Bayernpartei, exigeix una "nació Baviera" independent. "No té sentit preguntar sobre la identitat nacional a Baviera. Ser bavarès es veu com una manera particular de ser alemany", raona Nagel, que precisa que el tret diferencial s'ha mantingut més a Baviera que en altres lands per qüestions de dialecte, religió i història.

Baviera no demana el dret de secessió. Nagel dubta que serveixi de model per a Catalunya: "Si es vol una federació simètrica i cooperativa, endavant. Però no és un sistema fet per resoldre qüestions nacionals". Com els altres lands, té competències en allò que no controla el govern central: "Tot el que a través de la Constitució federal no es dóna a la federació, queda en mans dels lands". En l'àmbit legislatiu, l'autonomia es redueix a educació, organització interna, cultura, mitjans i, en bona part, la policia; en l'àmbit executiu s'adopten la majoria de matèries imaginables, i en el jurídic, els tribunals, menys l'última instància, són dels lands.

Això sí, Baviera té Hisenda i mitjans audiovisuals propis. La idea de federar-se, resumeix Nagel, és unir-se per ser més fort en àmbits en què ets massa feble: "Els bavaresos creuen avantatjós ser de la federació alemanya per exemple en representació exterior o en l'aspecte militar", apunta el docent. En matèria de relacions internacionals i representació diplomàtica, Baviera té les mateixes competències que tots els altres lands, però les pot encaminar de manera diferent per defensar, en estats i regions veïns, els seus interessos polítics, econòmics i culturals.

ESLOVÈNIA

El paradigma de l'estat sobirà de la UE que cada cop és menys independent

En el debat sobre l'autodeterminació de Catalunya, el president de la Generalitat, Artur Mas, ha defensat sovint que a aquestes altures no té gaire sentit parlar d'independència, perquè, en un context com l'europeu, tots els estats, amb més o menys mesura, són interdependents. I hi afegeix que, en tot cas, Catalunya ha de poder aspirar a la mateixa sobirania que tenen països com, per exemple, la mateixa Eslovènia. República sobirana i democràtica, independitzada de l'antiga Iugoslàvia -d'on era el territori més dinàmic econòmicament-, integrada a la UE i a la zona euro. Però paradigma, també, de les interdependències que porten a cedir la sobirania.

Després de 21 anys de proclamar-se estat independent -integrat a la UE el 2004, malgrat les amenaces d'intervenció militar i aïllament que li pesaven al damunt-, "la sensació que hi ha ara és de menys independència", segons explica a l'ARA Joze Mencinger, vicepresident del primer govern democràtic d'Eslovènia i rector de la Universitat de Ljubljana. La crisi colpeja amb força també aquest estat, que ja figura a la llista de països europeus que es dirigeixen inevitablement a un rescat de les finances públiques després de l'esclat de la crisi del deute. I ja se sap que, en una situació així, les cessions de sobirania són obligades.

Malgrat els paral·lelismes entre els casos eslovè i català, pel professor d'història contemporània de la UAB i expert en els Balcans Francisco Veiga, tot plegat forma part de la "mitologia". "El model eslovè té poc a veure amb el que està succeint a Catalunya", assegura Veiga. Entre les diferències evidents hi figura l'agressivitat militar de Sèrbia, que va precipitar un reconeixement dels Estats Units i d'Alemanya (primer s'hi negaven) que va facilitar un procés inevitable cap a una independència que el país feia temps que organitzava.