Ara

El somni d'un marc civil i flonjo (i 2)

X. RUBERT DE VENTÓS 

| Actualitzada el 13/10/2012 00:00

El somni d'un marc civil i flonjo (i 2)El somni d'un marc civil i flonjo (i 2) FIRMA FOTO

Ahir dèiem que no ens hem de deixar arrossegar cap al discurs de l'essència i la transcendència. Però deixem que diguin! Nosaltres no ens hem d'embolicar pas amb les paraules o els eslògans que haurem d'utilitzar el dia següent de la nostra independència efectiva. Sobirania?: digueu-ne com vulgueu. Mètode?: anar-hi anant. Nom?: qualsevol, encara que fos Autoritat Catalana (tal com es diu encara Autoritat Palestina), o tot just invertir l'eslògan xinès a Hong Kong, que tant pot ser "un estat, dos sistemes" com "un sistema, dos estats". Aliats?: les properes tendències polítiques i econòmiques que fan més operatiu el nostre plantejament minimalista, plural i gradual. Un plantejament, diu M. Castells, "més eficaç que les nocions tradicionals de sobirania a l'hora d'adequar-se a la nova societat i economia globals [...], ja que permet compartir símbols sense adorar més icones que les sorgides en la comunicació quotidiana [...]".

Desenganyem-nos, però: aquest dia després d'un vertader autogovern, d'una independència pràctica de Catalunya, no és una evidència ni una necessitat històrica com les que somniaven Marx per al comunisme, Fukuyama per a la democràcia o l'FMI fa uns anys per al capitalisme. Tampoc és avui una manera actualitzada de somniar truites. És, potser sí, un somni. Però un somni tant assenyat com paradoxal, ja que no mira de construir castells a l'aire o d'imaginar chateaux en Espagne , sinó que pretén tot just desconstruir allò que ens cau a sobre i ens tenalla. És el somni gens fabulós d'un món on les grans paraules signifiquin quelcom més amable i més precís. ¿Com ara?...

Com ara, el somni d'una Nació entesa com a dipòsit i representació d'una memòria sense pretensió de veritat ni d'universalitat de cap mena. Com ara elsomni d'un Estat fet d'un conglomerat històric de fluxos i de funcions que a partir de certa massa crítica han precipitat en institució, però que poden eventualment separar-se, i que no encarnen cap mena de Destí Manifest. Elsomni d'una Democràcia sense la mística d'una "voluntat general" que legitimi la concentració i burocratització del poder. El somni d'una Societat del Benestar que no estigui al servei del clientelisme o paternalisme d'Estat, ni afavoreixi la "terciarització", o el creixement de la "pobresa modernitzada"... Somni doncs d'una Nació, d'Estat, d'una Democràcia i d'un Sistema de Redistribució que podrien incloure al seu si qualsevol religió, moral o visió del món que respecti aquestes regles mínimes i més aviat negatives. Unes regles que vindrien a fomentar la geografia de la llibertat i el benestar efectiu dels ciutadans d'una manera més directa i eficaç que les mitologies de la Unitat, la Sobirania, la Modernitat (i fins i tot la Moralitat) sobre les quals s'han construït els estats moderns.

Parlar d'un somni no és pas proposar una utopia. Però sí que és prendre consciència, com diu Rorty, "que només si algú té un somni, i la veu per descriure aquest somni, pot ser que allò que semblava la natura de les coses [com fins fa uns anys el Mur de Berlín i avui la Independència de Catalunya] comenci a semblar tot just cultural, i que allò que semblava el destí comenci a semblar una abominació política i moral".

De fet, la nostra identitat no és sinó el producte dels distints àmbits o en els quals participem. 1) Àmbits particulars com la nostra nació, família, professió, gènere, ètnia, raça i altres. 2) Àmbits universals com la racionalitat, que ens ajunta "per dalt", just com el sexe ens aplega i unifica "per sota". 3) Àmbits individuals que resulten del peculiar creuament dels anteriors i que ens constitueix en individus únics, peculiars, idiosincràtics. Raó universal, doncs, personalitat individual, territori comunitari, família singular...: àmbits diversos que només poden arribar a una coexistència pacífica (tant fora com dins nostre) si cap d'ells no pretén colonitzar i fagocitar els altres sinó que, ben al contrari, s'organitza homeostàticament a partir del seu conjunt.

És evident, d'altra banda, que aquesta mena d'individus mai podran sentir-se plenament representats per cap estat, nació o condició que se'ls vulgui atribuir. D'aquí, precisament, la necessitat d'un marc polític i social prou flonjo que permeti que les distintes identitats no només juguin entre elles, sinó que deixi lloc també, com deia Gombrowicz, "a aquesta sensibilitat de l'individu que el du a defensar-se de tota tirania col·lectiva, fins i tot de la de la seva nació; a defensar-se de la pura forma polonesa, francesa, russa..."

D'aquesta tirania sabrem defensar-nos també, i més que mai, el dia després de la nostra independència -una independència que llavors serà no sols viable sinó també exemplar, que ens ha d'alliberar a nosaltres però que ha d'estimular i orientar també a la resta.