Ara

LA LLAMBREGADA

Espanya bastint ponts de diàleg (II)

IU FORN 

| Actualitzada el 18/10/2012 00:00

Catalunya és independentista? Si tenim en compte enquestes i participacions en manis i consultes, deunidoret. Què ha succeït? ¿Com és que hem passat de la Catalunya del "Vigila, no t'hi fiquis que rebràs" a un Camp Nou cridant a favor de la independència? Doncs ha passat que la gent se n'ha afartat. Ha estat un procés lent, però inexorable. La gota que va fer vessar el got va ser la resposta a l'Estatut, darrer intent federalista d'oferir la mà estesa a Espanya. Recordem-la (resumint)?: 1) un Tribunal Constitucional que hauria de ser declarat inconstitucional per si mateix, ja que la majoria dels seus membres hi eren incomplint la llei, 2) un PP demanant signatures en contra (jo he vist Rajoy en persona a la Diagonal de Barcelona atenent una senyora que va pronunciar aquella mítica frase: " ¿Es aquí para firmar contra Cataluña? ") i 3) un PSOE passant el ribot per un text que el PSC ja havia començat a laminar de camí a Madrit (concepte i no ciutat) a l'altura de Fraga. Amb aquests antecedents, què coi pretenien que acabés passant?

I ara, quan hem dit prou, perden el culet per bastir ponts. Però, quins ponts? Ataquen la llengua, la cultura, el model social, ens ofeguen econòmicament, volen que siguem com ells volen que siguem i només així, ens insulten, ens amenacen amb estats de guerra... Ponts? ¿Encara no s'han adonat que és tard, molt tard, i que ja no hi ha marxa enrere? Ep, i la pregunta va per als nacionalistes espanyols, però també és un recordatori per a Artur Mas. Pot haver-hi la temptació pactista del peix al cove, però ara ja no ens ho podem permetre. Hem creuat el pont i l'hem dinamitat. No s'hi val a recular. Bé, sí, esclar, si volem instal·lar el país en una depressió col·lectiva d'una durada eterna, cap problema. Però no crec que els protagonistes de la història vulguin ser recordats com els que van tenir davant seu dos camins i van optar pel de la claudicació.