Ara


El termòmetre de la transició nacional del PSC: de Carme Chacón a Ernest Maragall

Els socialistes catalans han fet seu en un temps rècord el discurs del dret a decidir i el referèndum

DAVID MIRÓ 

Barcelona | Actualitzada el 30/10/2012 01:21


"Si algú m'hagués dit abans de l'estiu que a l'executiva del PSC es parlaria amb naturalitat de dret a decidir i referèndum no m'ho hauria cregut". Així resumeix un dirigent socialista enquadrat en el sector crític la petita revolució que ha patit el PSC en les últimes setmanes. La gegantesca manifestació de la Diada no només va empènyer CiU cap a l'independentisme, sinó que ha obligat el PSC a assumir en un temps rècord principis que fins fa poc eren anatema, com el dret a decidir i la possibilitat d'un referèndum d'autodeterminació.

Aquesta transició, però, no ha estat tranquil·la. S'ha fet al preu d'una forta tensió amb el PSOE i de patir l'escissió protagonitzada per l'exconseller Ernest Maragall. El primer secretari, Pere Navarro, ha teixit un fràgil equilibri que consisteix a defensar aquests dos principis, però sempre que es puguin substanciar a través dels mecanismes que preveu la legalitat vigent, és a dir, mitjançant una reforma de la Constitució que necessita dues terceres parts del Congrés i del Senat. De moment aquest és el punt de trobada per mantenir la unitat del PSC. Què passarà, però, si Artur Mas, tal com preveuen les enquestes, guanya les eleccions i decideix portar a Madrid la seva proposta de referèndum sobre l'estat propi? És probable que, tal com va passar durant l'últim debat de política general, els socialistes visquin un nou debat intern de resultat incert.

El resultat del congrés

Com s'ha arribat fins aquí? Pere Navarro va haver de fer una concessió als crítics (25% de suport a Joan Ignasi Elena) en l'últim congrés: es va comprometre a revisar la relació amb el PSOE perquè el PSC pugui votar diferent en qüestions que afectin Catalunya. Aquest va ser el mínim comú denominador del desembre passat. L'objectiu era evitar el descrèdit que va patir el PSC quan governava i no era capaç ni de votar contra el PSOE quan incomplia l'Estatut (com en el cas dels fons de competitivitat).

La incògnita, llavors, era saber si aquest nou protocol s'hauria de negociar amb Alfredo Pérez Rubalcaba o amb Carme Chacón. El PSC es va alinear formalment amb Chacón, però tant el nou PSC com el sector catalanista no amagava que preferien la victòria de Rubalcaba. "Si guanya Chacón serà la fi del PSC", afirmaven alguns en privat. Finalment va guanyar Rubalcaba, un vell conegut del PSC (va ser un dels principals negociadors de l'Estatut) amb el qual s'esperava arribar a una mena de pacte de no agressió: deixa'm dir que puc votar diferent encara que després no ho fem mai. El pla era rubricar l'acord aquest estiu, però a hores d'ara les negociacions estan estancades i per ara no hi ha data per reprendre-les.

Va ser durant l'estiu que la temperatura nacional va anar pujant i alguns dirigents del nou PSC van començar a veure que aquesta Diada no seria com les anteriors. Veient els preparatius d'una mobilització ciutadana sense precedents, l'anomenat sector catalanista es va mobilitzar per participar-hi. Això sí, amb un lema una mica diferent de l'oficial: "Catalunya és estat". Allà hi havia Ernest Maragall, Àngel Ros i Marina Geli, entre d'altres. També s'hi van deixar veure Laia Bonet i Montserrat Tura.

L'impacte de la Diada

La magnitud de la manifestació va accelerar la transició nacional del PSC. "Hem d'acceptar com més aviat millor el principi del referèndum i del dret a l'autodeterminació", comentava un jove dirigent oficialista, que es queixava que preveia que el procés podia durar "anys". Però no. La cosa va anar molt més de pressa. Va ser durant un acte a Terrassa el 23 de setembre. Allà Pere Navarro es va obrir per primer cop a la possibilitat de celebrar un referèndum en admetre que caldrà arbitrar "algun sistema democràtic perquè el poble de Catalunya s'expressi a les urnes" sobre la relació amb Espanya. Una setmana abans, Rubalcaba havia humiliat el PSC en no fer cap referència al federalisme durant la Festa de la Rosa.

El cop d'efecte de Navarro, però, va viure diversos moments confusos. En els dies subsegüents el líder del PSC no va saber aclarir si la seva postura era una defensa clara del dret a decidir i si això xocava o no amb un PSOE que, ara sí, començava a parlar de federalisme. No va ser fins al 16 d'octubre que Navarro va deixar clara la seva posició. En una conferència presentada per l'exministre Joan Majó, el primer secretari del PSC va exposar el seu posicionament sobre el dret a decidir i el referèndum. I també va dibuixar un autogovern per Catalunya molt més ambiciós del que preveu l'Estatut del 2006, que fins ara fixava la posició oficial del PSC, i amb unes atribucions mínimes per a l'Estat i nul·la capacitat d'ingerència.

Navarro, que ja havia superat els límits de l'Estatut amb la seva proposta de pacte fiscal (un concert com el basc però amb una agència tributària consorciada amb l'Estat), s'enfronta ara a una situació diabòlica: ha portat el PSC més lluny que ningú, però alhora l'ha situat en una mena de terra de ningú que amenaça de no acontentar ningú. La transició del PSC està condemnada a continuar després del 25-N.


DELS MÉS ESPANYOLISTES ALS MÉS CATALANISTES

1. Carme Chacón, Daniel Fernández i Celestino Corbacho

Aquest grup de dirigents han fet gran part de la seva carrera a Madrid i defensen la màxima integració al PSOE. No són partidaris ni del dret a decidir ni del referèndum i molts es van oposar al pacte amb ERC.

2. Antonio Balmón, José Zaragoza, Manuel Bustos i Núria Marín

Aquest grup format per antics capitans i alcaldes metropolitans tenen molts dubtes al voltant del dret a decidir i del referèndum però són defensors de l'estat federal i de la màxima autonomia del PSC respecte al PSOE.

3. José Montilla, Miquel Iceta i Carles Martí

Els dirigents que van governar la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona van tenir males experiències amb Zapatero i el PSOE. Això ha accentuat el seu catalanisme fins a acceptar amb reticències el dret a decidir i la consulta.

4. Pere Navarro

L'actual primer secretari representa el fràgil equilibri a què ha arribat el PSC al seu programa. Dret a decidir i referèndum sí, però sempre després d'una reforma de la Constitució en sentit federal que també s'hauria de referendar.

5. Jaume Collboni, Rocío Martínez-Sampere i Francesc Vallès

Són els membres del nou PSC. La seva postura es resumeix en el principi referèndum sí - independència no. Són partidaris d'afrontar la qüestió de cara encara que sigui al preu d'un enfrontament directe amb el PSOE.

6. Àngel Ros, Marina Geli, Joaquim Nadal, Joan Ignasi Elena, Laia Bonet i Maria Badia

Són quadres de l'antic sector obiolista (ara Avancem) més la federació de Girona i tenen com a cara visible l'alcalde de Lleida. Defensen sense complexos el grup propi, el dret a decidir i el referèndum al marge de Madrid.

7. Montserrat Tura i Antoni Castells

Són exconsellers de la Generalitat, de perfil catalanista i que van protagonitzar dures negociacions amb Madrid. Sempre han defensat el grup propi i el dret a decidir. Després de la sentència del TC no descarten la independència.

8. Ernest Maragall

Ernest Maragall s'ha desvinculat del PSC i ha creat el seu propi partit després de la negativa a donar suport al pacte fiscal i a la consulta. El seu germà Pasqual també es va donar de baixa i Ferran Mascarell ha acabat a CiU.