Ara

Una por que espanta

JOSEP M. TERRICABRAS 

| Actualitzada el 02/12/2012 00:00

Una por que espantaUna por que espanta GETTY IMAGES

Podem ben dir que no totes les pors espanten. De fet, hi ha coses que fan por a certes persones i a d'altres no, o que ho fan en certes èpoques més que no pas en d'altres. I els que van a veure pel·lícules de por no sempre s'espanten. Moltes coses fan més por quan s'hi està poc preparat o, dit d'una altra manera, quan t'agafen per sorpresa.

Trobo que el filòsof Ludwig Wittgenstein té molta raó quan diu que sovint confonem la causa de la por amb l'objecte de la por. Així, quan veiem persones o animals que ens fan por, ens pensem que són ells els que ens causen la por i no ens adonem que ells són simplement els objectes cap als quals dirigim la nostra por. Ells no provoquen la por, sinó que la reben, perquè algú ens ha ensenyat a tenir-los por, a estar i viure espantats davant seu. El que aquesta agudíssima observació de Wittgenstein posa en evidència és que la por és apresa, que ens eduquen les pors, que societats i educacions diverses porten a pors també diverses perquè ensenyen a tenir por de persones i coses ben diferents.

La idea que la por és instintiva s'hauria, doncs, de revisar a fons. Perquè no convé que confonguem la por i l'espant. Sentir un terrabastall darrere meu, m'espanta, i segurament espanta a qualsevol. El sol fet que tots tinguem la mateixa reacció davant d'un fenomen ja sembla indicar que la nostra reacció no és apresa, no és educada, sinó que és, per dir-ho així, natural, instintiva. Però no és pas això el que passa amb les pors. És penós constatar que moltes criatures no tenien por de certes situacions o persones fins que els adults no els hem ensenyat a tenir-ne. I és que l'expressió "Ara no tinguis por, eh?", que sembla encaminada a esbandir la por, el que acaba fent és focalitzar la por cap a un punt determinat.

Certament, són moltíssimes les coses que s'acaben aprenent no per aprenentatge positiu sinó de manera negativa, indirecta. Una cosa és dir-li a un infant "Vés a l'escola, apa", i una altra de ben diferent és dir-li "I ara no t'entretinguis pel camí", perquè això obre expressament una possibilitat, la d'entretenir-se, que altrament potser no hauria estat considerada. L'educació infantil és difícil, molt, i de gran responsabilitat perquè acaba marcant, poc o molt, la vida adulta posterior. I em resulta sospitós i massa fàcil sentir dir, fins i tot a suposats experts, que els infants són egoistes o cruels. Però, ¿qui ho ha dit que un nen és egoista simplement perquè no li vol donar la pilota a un altre nen? ¿I qui ho diu que és cruel quan trepitja la cua d'un gat o tira rocs contra un ocell? Aquests actes i gestos tenen dotzenes d'interpretacions possibles. Nosaltres els interpretem com si els nens ja fossin grans o com si haguessin nascut amb els nostres tics. És evident que, al cap d'un temps de sentir-ho, el nen farà aquestes coses per egoisme i per crueltat. Ho haurà après. I nosaltres haurem estat uns educadors pèssims.

Passa el mateix amb la por, que en la immensa majoria dels casos -hi ha excepcions per a tot en la vida dels humans- és una reacció apresa. De vegades ens l'ensenyen els altres; de vegades, simplement les experiències que anem fent a la vida. Per això, la por no serveix només per conformar -fins i tot de manera inconscient i negativa- la vida dels infants, sinó que també s'utilitza per controlar la vida dels adults. De fet, estem envoltats de pors i temors per totes bandes, en el terreny familiar i en el laboral, en el sanitari i en el lúdic, en el sexual i en el religiós, en l'alimentari i en l'econòmic.

Darrerament a Catalunya també hem après a tenir por política. Quan el desig d'independència ha crescut exponencialment a Catalunya, se'ns ha volgut fer por des de moltes bandes, amb l'objectiu que nosaltres canviem de desig, de projecte, de conducta. Em sembla, però, que aquesta campanya ha arribat a un punt encara més pervers: en el fons, no pretén només que la por ens faci canviar de conducta, sinó que vol que, fem el que fem, tinguem por de nosaltres mateixos, de les nostres pròpies accions.

Els que ens fan por política volen que tinguem por d'exercir la llibertat. Tots ho sabem que la llibertat, en qualsevol sentit, comporta risc. Però és precisament la llibertat la que ens fa ser humans, mentre que l'anul·lació de la llibertat ens destrueix com a persones. Aquesta és la por més terrible, més traïdora, més abominable: la por que realment espanta, la que ens espanta de nosaltres mateixos. Qui vol crear-nos aquesta por és un miserable. Ens hi hem d'oposar rotundament.