Ara

Contra la pressa partidista

JAUME BOSCH 

| Actualitzada el 07/12/2012 00:00

Contra la pressa partidistaContra la pressa partidista DAVID MOIR / REUTERS

El 27 de setembre, al Parlament, el grup d'ICV-EUiA va proposar una resolució que establia que el referèndum o consulta d'autodeterminació se celebrés durant la pròxima legislatura. CiU i ERC en van presentar una altra que preveia que tingués lloc "prioritàriament" durant la pròxima legislatura: és a dir, que es podia produir durant els pròxims quatre anys o més enllà; CiU ho va justificar perquè calia que el president de la Generalitat tingués les mans lliures. Finalment aquesta fou la resolució aprovada.

Ho recordo perquè no em considero sospitós de no voler la consulta o de pretendre que s'ajorni sine die . Els programes electorals de CiU, ERC i ICV-EUiA incloïen la convocatòria del referèndum durant aquests quatre anys, és a dir entre el 2013 i el final del 2016. Seria una autèntica estafa a la ciutadania que això no fos així. Però aquests dies em preocupa veure com s'utilitza la data de la convocatòria com una arma partidista.

ERC ha proposat la celebració de la consulta per al 2013; després ha matisat que cap al 2014. Oriol Junqueras ha afirmat també que es planteja els acords amb Artur Mas només per a dos anys. Què està passant? Sembla molt clar: ERC és conscient que el suport a CiU li pot passar factura. Per això es nega a participar en un govern de coalició i per això vol que la consulta se celebri tan aviat com sigui possible, per quedar després amb les mans lliures. És evident, doncs, que convocar el referèndum d'aquí poc temps interessa a ERC per raons tàctiques de caràcter partidista. ¿Però això és el que més convé a Catalunya i al mateix procés sobiranista? ¿Fer la consulta tan aviat com sigui possible afavoreix o perjudica la consecució d'un estat propi?

No sempre la pressa juga a favor d'assolir un objectiu. Mirem Escòcia: era el govern britànic qui volia celebrar el referèndum de manera immediata. I ha estat el govern escocès qui ha acabat aconseguint que tingui lloc a les darreries del 2014, al final de la legislatura en què, per cert, el partit d'Alex Salmond ha gaudit de majoria absoluta. Mentre Cameron volia el referèndum ja, perquè pensava que això afavoria la victòria del no (i alhora ha imposat una sola pregunta i no les dues que preferien els escocesos), el primer ministre escocès optava per un procés lent, amb un debat pausat, per intentar aconseguir els millors resultats possibles.

La conveniència de celebrar la consulta a l'inici o al final d'aquesta legislatura no ha de dependre d'interessos partidistes, sinó d'una anàlisi plural de totes les forces polítiques i socials que reivindiquen el dret a decidir. I té molt a veure amb la lectura dels resultats electorals.

CiU es va equivocar en pensar que la manifestació de la Diada Nacional legitimava una campanya electoral en què tan sols es parlés del dret a decidir obviant les polítiques aplicades pel govern de la Generalitat en uns moments de greu crisi econòmica. La realitat ha entrat en campanya en forma de polèmica sobre els desnonaments, la vaga general i el debat sobre les retallades. I els resultats electorals s'expliquen alhora des de l'eix nacional i des de l'eix social.

Les eleccions ens indiquen que hi ha una majoria clara a favor del dret a decidir, però que aquesta majoria no s'articula a l'entorn d'una sola persona o partit polític, i alhora evidencien un descontentament social envers les polítiques de retallades del govern de CiU, que també s'expressa en opcions electorals diverses. Aquesta doble dinàmica explica l'augment de la participació (positiu des d'un punt de vista de la consolidació de l'autogovern) o que en comarques com el Baix Llobregat CiU baixi més de 12 punts mentre que ERC en puja tan sols cinc.

Cal plantejar-se una pregunta fonamental: ¿es pot guanyar un referèndum de manera clara i contundent sense uns anys previs de canvi radical en les polítiques econòmiques i socials? ¿Ningú veu el perill que el referèndum es transformi en un debat sobre les polítiques del govern de CiU i que els adversaris de l'estat propi intentin canalitzar el malestar social cap a un vot negatiu? ¿És ser massa prudent o botifler plantejar aquest dubte que qüestiona el full de ruta d'un partit polític? Les eleccions han demostrat que el poble català vol decidir el seu futur, per molt que PP i Ciutadans s'hi oposin, però també han fet evident que molta gent no comparteix la idea que cal esperar a la independència per lluitar de manera efectiva contra les desigualtats provocades per la crisi econòmica i les polítiques conservadores de CiU.

Per això cal una reflexió profunda, al Parlament i amb la societat civil, per arribar a un gran acord nacional que defineixi calendari, mètode i formes de la consulta. Un acord que legitimi el procés, que no el supediti als interessos partidistes de ningú i que sigui compatible amb un gir radical en la política econòmica i social que fins ara ha aplicat el Govern. I quan dic un gir radical no faig referència a uns pedaços estètics com només suprimir l'euro per recepta o tornar a posar una miqueta d'impost de successions.

Si governar és prioritzar i si el president Mas vol un referèndum per guanyar-lo, cal saber llegir el 25-N per damunt del que pugui interessar a un partit determinat.