Ara

Un fons noruec per a Catalunya

XAVIER SOLANO 

| Actualitzada el 18/12/2012 00:00

Un fons noruec per a CatalunyaUn fons noruec per a Catalunya GETTY IMAGES

El gran benefici de tenir un estat propi no és el fet d'anar pel món com a català (que ja és important) sinó el de viure en una societat més democràtica i de poder disposar de les eines reservades als estats per fer de Catalunya una societat més eficient, pròspera i justa.

Ara fa pocs dies, un polític escocès esmentava que el que més desitjava era veure una Escòcia independent on els escocesos puguin escollir els seus governs. Aquesta és una frase que sobta bastant, sobretot si tenim en compte que Escòcia, com Catalunya, és una nació plenament democràtica. Tanmateix, si parem atenció veurem que aquest polític té força raó.

Com és sabut, a Catalunya i a Escòcia els ciutadans escullen els seus Parlaments propis i d'aquí surten els seus governs nacionals. No obstant, quan parlem dels governs centrals la situació canvia. El fet que els catalans votem un partit a les eleccions estatals no vol dir que aquest partit acabi sent el que ens governi des de Madrid. Ara mateix, per exemple, els catalans tenim un govern central controlat per un Partit Popular que els catalans no hem votat. Recordem que en les últimes eleccions al Congrés de Diputats, els catalans vam votar majoritàriament CiU (16 escons) seguits del PSC (14), el PP (11), ICV-EUiA (3) i, finalment, ERC-RI.cat (3). En canvi, el partit que ens mana, el PP, no va ser ni la primera i ni tan sols la segona opció escollida pels catalans.

De fet, si repassem la breu i recent història democràtica (ja no cal ni anar a mirar els períodes de les dictadures), ens adonarem que d'ençà de la mort de l'últim dictador, els catalans hem estat governats en cinc legislatures per partits que no hem votat com a primera opció. En altres paraules, durant catorze anys i mig, els que han pres les decisions més importants, incloent-hi la gestió i despesa dels nostres impostos, han estat governs liderats per partits que només han comptat amb un suport minoritari de la societat catalana. És evident que aquesta injustícia democràtica només es resoldrà quan Catalunya esdevingui un estat independent de qualsevol altre estat.

Però ara parlem de Noruega, un poble que, a diferència d'Escòcia o Catalunya, sí que escull tots els seus governants i, a més, té control sobre els seus recursos. Aquest és un país de cinc milions de ciutadans que tendeix a estar entre els estats capdavanters en tots els rànquings de solvència i benestar (l'Informe sobre Desenvolupament Humà de les Nacions Unides, l'índex de competitivitat de l'International Institute for Management Development, PIB per càpita de l'FMI, etc.). Noruega, a més, va tenir la sort de trobar grans quantitats de petroli a les seves aigües ara fa vora quaranta anys. En canvi, el que potser no gaire gent coneix és que el govern noruec, amb part d'aquests guanys, va decidir crear un fons d'inversió financer per mirar de garantir que les futures generacions poguessin gaudir dels beneficis del petroli quan s'hagi esgotat.

Aquest fons del petroli que el govern va establir el 1996 amb tan sols 300 milions de dòlars tot just acaba d'arribar als 660.000 milions de dòlars. És a dir, s'ha convertit en el fons d'inversió més gran del món. Doncs bé, els catalans no tenim petroli però el que sí que tenim és una economia productiva. Si els noruecs han aconseguit esdevenir un dels països més benestants del món amb contribucions de 300 milions de dòlars, imaginem el que els catalans podríem arribar a aconseguir amb contribucions equivalents a l'actual espoli fiscal, de prop de 16.000 milions d'euros.

Recomano fer números i començar a aprendre dels nostres veïns del nord, que, per cert, ni pertanyen a la UE ni volen entrar-hi. I malgrat no formar-ne part, els seus ciutadans i les seves empreses reben el mateix tracte que les nostres. Potser la gran diferència és que Noruega sí que té una influència real sobre la UE. Si més no ho demostra quan la tracta de tu a tu i quan hi signa acords bilaterals. Quina diferència amb la Catalunya autonòmica, que ni té influència, ni té competències, i no li és permès ni gestionar ni gaudir dels seus propis recursos.

Arribats a aquest punt, cal advertir que els noruecs no sempre ho han tingut així de fàcil. De fet, el primer que van haver de fer va ser aconseguir la seva independència de Suècia el 1905. I, per cert, ho van fer mitjançant un referèndum com el que ara es plantegen Catalunya i Escòcia. Potser si els catalans ens donéssim una oportunitat acabaríem esdevenint la Noruega del Mediterrani. A mi ja m'agradaria, sobretot per la Catalunya benestant que deixaríem a les futures generacions.