Ara

Tancant el cercle del procés constituent

L'acord entre CiU i ERC per a la legislatura de transició evoca el del 1980 per bastir l'autonomia

O. MARCH / M. COLOMER 

Barcelona | Actualitzada el 19/12/2012 00:00

EL RECORD DEL 1980 La nova versió de la fotografia de Pujol i Barrera es repetirà ara amb Mas i Junqueras com a protagonistes.La nova versió de la fotografia de Pujol i Barrera es repetirà ara amb Mas i Junqueras com a protagonistes EFE

La història tendeix a repetir-se, i Catalunya no n'és una excepció. L'acord que van rubricar ahir Artur Mas i Oriol Junqueras per a una legislatura decisiva evoca el que van signar aquestes dues formacions el 1980 per bastir l'autonomia política després de 40 anys de dictadura franquista. Els dos episodis presenten certs paral·lelismes que fan pensar que la concòrdia parlamentària entre les dues forces ha estat possible només en moments de transcendència política de país. El 1980, per a la recuperació de les institucions pròpies abolides pels franquistes. El 2012, per exercir l'autodeterminació.

El pacte del 1980 el van forjar en persona Jordi Pujol i Heribert Barrera, que representaven el partit guanyador de les eleccions -amb 43 diputats-i la cinquena força parlamentària, amb 14 escons, respectivament. "Hi va haver una dosi de generositat important d'ERC al Parlament a l'hora de votar certes lleis per tal de no bloquejar l'activitat del Govern", rememora Joan Rigol, d'Unió, que va ocupar la cartera de Treball en el primer executiu de Pujol. Rigol puntualitza que el pes dels republicans a la cambra és ara molt més important -segona força- que no pas l'any 1980. "Tot plegat obligava a una legislatura molt dialogada", apunta qui va arribar a presidir el Parlament en el període 1999-2003.

Josep Maria Cullell, un històric del pujolisme i ara president del consell assessor de CDC, indica que Macià Alavedra va tenir un pes "decisiu" en la negociació CiU-ERC. "En Barrera volia un govern de caire nacionalista perquè desconfiava del PSUC arran del debat de l'Estatut de Sau", recorda Cullell, conseller de Política Territorial i, posteriorment, d'Economia en el primer govern de CiU. L'històric dirigent nacionalista sosté que el pacte va ser més aviat "només d'investidura" i que el suport dels republicans no era permanent en cap cas.

Una de les conseqüències, directa o indirecta, del suport d'ERC a CiU va ser que els republicans van perdre 9 escons i més de 100.000 vots a les eleccions del 1984. Pujol, en canvi, va obtenir aleshores la seva majoria absoluta més aclaparadora, amb 72 diputats. "És l'esclat del pujolisme, i no el pacte amb nosaltres, el que fa que ERC perdés pistonada", considera Rigol. Per Cullell, l'escenari -marcat pel cas Banca Catalana- "feia d'aquells comicis una situació complicada".

La fraternitat de la resistència

Els testimonis consultats per l'ARA posen de manifest que la complicitat de la resistència antifranquista feia superar les reticències del dia a dia. "Pujol havia estat a la presó, [Miquel] Roca també, i en Barrera havia hagut de marxar a l'exili", destaca Cullell, que considera que el context del 1980 i el del 2012 és radicalment diferent. "La democràcia estava vigilada, mentre que ara tot està més consolidat", resumeix Rigol, que veu molt més "transversal" l'escenari d'aleshores que el d'ara.

La transversalitat es va expressar, recorda Francesc Sanuy, amb la incorporació de quatre consellers independents que superaven les fronteres de CiU. "Vicenç Oller [Indústra i Energia] tirava més cap a la patronal; Josep Laporte [Sanitat i Seguretat Social] cobria el flanc amb el PSUC; Max Cahner [Cultura] era fer una picada d'ullet als sobiranistes; jo representava la pota de relació amb Madrid, tenint en compte que havia presidit la Fira de la capital espanyola", apunta qui llavors va ser conseller de Comerç i Turisme per petició personal de Pujol, amb qui es va reunir en una exposició de pintura catalana en un banc de Madrid. 32 anys després, el cercle es comença a tancar.