Ara

Colonitzar el futur

JORDI SERRA DEL PINO 

| Actualitzada el 24/12/2012 00:00

Colonitzar el futurColonitzar el futur GETTY

El futur és el camp de batalla ideològic per excel·lència, el terreny on doctrines i programes desplegaran els seus efectes beneficiant els que s'hi hagin adherit. Importa poc que una teoria hagi fallat en el passat, o que no funcioni en el present, segur que en el futur reeixirà; això sí, sempre que s'hi cregui i s'apliqui fil per randa. Aquesta pràctica es coneix en prospectiva com a colonitzar el futur, i, en les seves formes més elaborades, comporta utilitzar interessadament estudis, escenaris de futur o pronòstics, condicionar les decisions o, directament, modelar l'esdevenidor de terceres persones.

Governs i partits polítics despleguen habitualment campanyes per colonitzar el futur dels votants. Però poques vegades s'ha vist una intensitat comparable de temptatives contraposades (de colonització) com la que s'està produint actualment amb motiu del debat independentista. I encara que les dues parts han desplegat estratègies colonitzadores, no sembla just posar a tothom en el mateix sac.

No es pot negar que les propostes independentistes tenen un alt grau d'incertesa i, fins i tot, poden ser titllades d'utòpiques; però és que les utopies, històricament, han estat poderosos motors de canvi. De fet, es pot argumentar que una utopia no cerca tant construir el que enuncia com modificar una realitat que no agrada.

En el bàndol oposat, el sector espanyolista presenta un argumentari que, com a mínim, té tres grans problemes: en primer lloc, són propostes reactives, fetes a la contra, que no busquen construir res, només evitar que altres projectes s'esdevinguin, la qual cosa els treu molta força; en segon lloc, traspuen una visceralitat molt barroera, com que no formulen cap veritable proposició es limiten a atiar tota mena de pors pel broc gros; en tercer i últim lloc, els espanyolistes fan trampa: quan proclamen que la independència serà l'origen de tota mena de calamitats s'obliden d'afegir que això serà així bàsicament, per no dir únicament, si Espanya ho vol. Efectivament, la hipotètica resposta de la comunitat internacional a un procés d'autodeterminació català estarà molt condicionada pel posicionament espanyol. Si Espanya hi posa traves serà molt més difícil aconseguir el reconeixement; per contra, si Espanya s'hi posa bé, tot pot ser molt més fàcil.

Ara bé, el que realment insulta la intel·ligència de qualsevol persona raonable és el cinisme i l'arrogància prepotent amb què el bloc unionista presenta el seu ideari. Quan afirmen que dins d'Espanya Catalunya té una oportunitat més bona de sortir de la crisi amaguen el fet que, si hem de jutjar les polítiques del govern espanyol fins a la data, la seva recepta per superar la recessió es basa en l'anorreament de la cultura catalana i la sagnia del seu teixit econòmic. No aconsegueixo determinar si aquestes polítiques ens trauran de la crisi, tot i que sembla més que dubtós; ara bé, constitueixen la màxima expressió del desig de colonitzar el futur de Catalunya, ja que, de facto , cerquen negar-li la mera possibilitat de tenir-ne un.

Però hi ha un segon element que el bàndol espanyolista no arriba a entendre. En un moment en què la confiança de la ciutadania en la classe política està sota mínims, reivindicar el dret a decidir esdevé un element cabdal en la mesura que dóna al ciutadà l'oportunitat històrica de tenir un paper actiu en el disseny del seu futur. Ras i curt, mentre un seguit d'entitats i partits criden la gent a participar, a decidir, el bloc espanyolista els (ens) nega la mera possibilitat de poder-ho fer. En prospectiva fa temps que se sap que poder sentir-se protagonista d'un procés de construcció de futur provoca un fort sentiment d'autoafirmació. Ara ja ha passat el moment de limitar-se a dir si la independència és bona o dolenta, ara cal justificar per què, donant raons i arguments perquè es pugui decidir lliurement.

Per tant, al final l'elecció se simplifica. En una banda, hi ha el projecte independentista, que és incert, una mica utòpic i que demana un alt grau d'implicació de la ciutadania, però que, precisament per això, comporta un punt d'esperança. En l'altra, la proposta espanyolista, fonamentada en la passivitat i en la certesa del seu desig de mantenir les polítiques d'asfíxia cultural, social i econòmica fins que peti Catalunya, Espanya o totes dues.

Personalment, si puc triar, prefereixo l'esperança, per incerta que sigui.