Ara

FORA DE TEST

La coerció amagada

TONI SOLER 

| Actualitzada el 07/04/2013 00:00

La cita que ho resumeix és de Vicens Vives: "Cal tenir en compte la impotència coercitiva de Catalunya abans d'emprendre accions redemptores". ARXIU VICENS VIVES

CITES. En el periodisme català hi ha una gran afició a les cites, i això ha fet un mal incalculable. Les cites de pensadors de referència són oracions laiques, com ho són els salms o les epístoles de sant Pau per als creients. Es reprodueixen amb veu greu, però s'apliquen sense solta ni volta. Unamuno va dir un dia que ens perd l'estètica i des d'aleshores som tots uns cursis. Tarradellas va proclamar que el pitjor de la política és fer el ridícul -ell, el republicà que va acabar sent marquès- i això ens ha condemnat a la manca de coratge. Ho resumiré -jo també- amb una cita de Josep Pla: som un país de copistes, més que d'inventors. De tal manera que generem pensament a base de reciclar sentències més o menys rodones, d'una sonoritat encomanadissa, que lliguen amb tot i ens aboquen a la simplificació perpètua. Des que ha començat això que en diem el procés , no hi ha tertúlia en què no es pronunciï una d'aquestes expressions: "No ens podem marcar gols en pròpia porta", "No ens podem fotre un tret al peu", "No podem fer-nos trampes al solitari", no podem, no podem, no podem.

VICENS. També hi ha una cita per resumir aquest discurs de la inacció. I és de Vicens Vives, que és potser -per la solidesa del seu pensament- qui menys es mereix que se'l redueixi a una sola frase: "Cal tenir en compte la impotència coercitiva de Catalunya abans d'emprendre accions redemptores". És a dir: no podem. No és pas que Vicens no tingués raó, si bé quan va escriure aquesta mena de veredicte a Notícia de Catalunyaérem un país trinxat per la guerra i la repressió, i lligat curt per una dictadura ferotge. La qüestió és si aquesta incapacitat coercitiva -que és real i prou que ens en planyem- és una condemna per als fatalistes, una coartada per als resignats o bé un desafiament, un problema que cal afrontar. No cal que els digui que em situo en el tercer grup, i accepto el risc que em diguin il·lús o temerari. Accepto fins i tot el risc de fer el ridícul, per la senzilla raó que témer el ridícul en un context catastròfic com l'actual és, justament, una ridiculesa.

PODER. Les febleses del sobiranisme català són moltes i diverses, i ens les retraiem ben sovint. Però la nostra potencialitat, la nostra capacitat de desestabilitzar i fer trontollar el vaixell són ben notòries. Si no, no s'entendria la histèria mediàtica madrilenya ni la pertinaç ofensiva dels poders polítics i econòmics espanyols (que en part són també catalans, heus aquí una de les nostres febleses). El poder espanyol s'ha pres la nostra capacitat coercitiva molt més seriosament que nosaltres mateixos, i per això ha reaccionat de manera tan expeditiva des de totes les ramificacions del sector públic. Per què? Doncs perquè enfront de la nostra impotència coercitiva hi ha unes xifres macroeconòmiques que demostren que Catalunya, i Barcelona en concret, són un puntal irrenunciable de l'edifici espanyol ("Si la canya cau, Espanya adéu-siau"); perquè no hi ha a Catalunya cap moviment cívic que pugui fer ombra al sobiranisme, ni per quantitat, ni per qualitat, ni per transversalitat; perquè a la nostra motxilla hi ha interessos però també conviccions. ¿De tot això, en pot sortir una capacitat coercitiva? Coerció democràtica, esclar. Coerció a les institucions, però també al carrer, per imposar el mandat popular. Estic segur que mentre meditem la resposta, a Madrid n'hi ha uns quants que empassen saliva.