• 11 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Josep Playà

La utopia bilingüe
dels jutges


El TSJC accepta que el català sigui el “centre de gravetat”, però demana més hores en castellà

Quan no hi ha consens social ni polític sobre una qüestió, es recorre als jutges. I en temes lingüístics és gairebé impossible que si en un mateix territori conviuen comunitats amb diferents llengües hi pugui haver unanimitat. Sembla fora de dubte que a Catalunya una majoria social s’inclina pel model de la immersió en català, perquè és la llengua que està en inferioritat, sempre que es garanteixi al final del cicle formatiu el ple domini de les dues llengües cooficials. Però també hi ha una minoria, més o menys important, partidària de poder escollir un ensenyament en castellà (opció que és present, tot s’ha de dir, al País Basc), extrem que rebutja la Generalitat perquè considera que divideix la societat en dos. Una part d’aquesta minoria, més contemporitzadora, acceptaria un ensenyament bilingüe, amb classes alternativament i de manera proporcionada en castellà i català, opció que també rebutja la Generalitat, ja que considera que només la immersió en català garanteix l’aprenentatge d’aquesta llengua (cal recordar també que en els seus inicis la Generalitat optava per un model més bilingüe).

En vista de la falta de consens i de les successives lleis, de vegades contraposades, acaben sent els jutges els que han de dirimir. I en aquest empantanegat terreny, sovint la justícia busca solucions salomòniques, sense vencedors ni vençuts, que no fan més que prolongar el conflicte, amb successius vaivens, acollits amb senyal de victòria ara per uns, ara per altres.

La interlocutòria del 3 de gener del 2013, ara ratificada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va acordar: “Requerir a la Conselleria d’Ensenyament perquè adopti les mesures que calguin per adaptar el sistema d’ensenyament lingüístic, així que afecti el fill de la recurrent, a la nova situació creada per la declaració de la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, que considera també el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament de Catalunya, juntament amb el català”. Els jutges donen la raó a les famílies recurrents i precisen ara que aquesta adaptació no significa una atenció individualitzada, perquè entenen que també suposaria separar els alumnes per raó de llengua, sinó que “el sistema s’ha d’adaptar a tota la classe”. Es pot suposar que els jutges s’imaginen uns mestres en un constant exercici d’equilibri entre les dues llengües (en les explicacions, els materials, els escrits...). Però tot això es farà, diuen, “en la proporció que la Generalitat estimi convenient”. I a partir d’aquí donen la raó a la Generalitat, en acceptar que “és constitucionalment legítim que el català, tenint en compte l’objectiu de normalització lingüística a Catalunya, sigui el centre de gravetat d’aquest model de bilingüisme”. Accepten la supremacia del català, però no que el castellà ocupi només “tres hores setmanals”. Potser pensen en 6 o en 9 o en 12 hores. No ho aclareixen. I es limiten a proposar-ho només per a les classes on hi hagi algun alumne o família que ho sol·liciti, de manera que donen per vàlid el sistema a la resta. Busquen un model utòpic capaç de satisfer tothom.