• 10 may 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano À. CASTIÑEIRA i J.M. LOZANO, professors d’Esade (URL)

El poder de les metàfores


És curiós com en els debats polítics i ideològics parem tant esment en els plantejaments i arguments que es proposen i negligim atendre les imatges que es fan servir. I, és clar, després ens sorprèn que costi tant trobar terrenys compartits per al diàleg i punts de trobada. Perquè oblidem que tan important és exposar què es pensa com explicitar des d’on es pensa; i això no ho reflecteixen tant les idees que defensem com les imatges que fem servir. Ho hem vist a bastament, per exemple, en els debats sobre les relacions Catalunya-Espanya.

AVALLONE

Pensem per exemple en l’expressió tan repetida, que s’ha d’acompanyar amb una cara d’intens sentiment, que la separació de Catalunya se sentiria com l’amputació d’una mà o d’un braç. D’aquí no es passa mai. Ningú no diu mai, per exemple, que ho sentís com si li tallessin el cap o li arrenquessin el cor. I és obvi perquè hom pensa en una part perifèrica, la pèrdua de la qual no afectaria la seva identitat personal..., però que, en canvi, el deixaria minusvàlid. El braç o la mà són necessaris per no quedar disminuït, però el subjecte se segueix veient a si mateix com a tal amb braç o sense. Per contra, del dèficit fiscal sempre se n’ha dit ofec, perquè posa en joc la supervivència. Altrament dit, que hauríem de començar per reconèixer que una cosa és veure Catalunya com un braç i una altra com un cos sencer.

Aleshores, quan acceptem l’existència de dos cossos, passem a emprar la metàfora del divorci. En aquest cas ja no s’arriba a plantejar si el divorci pot ser civilitzat o no, simplement perquè una de les parts diu que no pot ser perquè és il·legal. No i no a tot. Cosa comprensible, si tenim present que al darrere hi ha una cultura popular que disposa d’una frase com “la maté porque era mía”. Ja ho va dir el capellà de La escopeta nacional: “Lo que yo he unido no lo separa ni Dios”. Després ve el paternalisme del no te’n sortiràs pel teu compte, no et creguis que et deslliuraràs de mi tan fàcilment o et faré la vida impossible. Qualsevol cosa abans de consultar a cada un dels dos cossos quina relació vol tenir i en quines condicions. Però si es tracta de cossos també hi ha disponible una metàfora menys traumàtica: la de l’emancipació. L’emancipació no comporta trencar els vincles afectius ni espatllar les bones relacions, sinó acceptar que cadascú ha de fer la seva vida com a adult..., excepte, és clar, que es tracti d’uns pares possessius, incapaços d’acceptar l’assoliment de la majoria d’edat i de superar la síndrome del niu buit.

I de les metàfores personals passem a les mecàniques, i això ens porta a l’entranyable xoc de trens. És fàcil d’entendre a Catalunya, on encara tenim trams que no estan desdoblats, cosa que no ha preocupat gaire als successius ministres de Foment. La imatge no aclareix si els dos trens són iguals, o són un AVE i un rodalies. Ara, en boca dels qui han considerat que fins i tot la velocitat ha de ser espanyola, no anuncia res de bo. Des d’aquesta metàfora, no ens ha de sorprendre que es consideri una solució disparar contra el maquinista, bé sigui des de les clavegueres o per terra, mar i Twitter; o reclamar en un to de veu cada cop més alarmat que els trens frenin. ¿I si consideréssim hipòtesis alternatives, com ara que no hi hauria xoc si fos possible que cada tren anés per una via diferent?

Una altra metàfora enginyeril prou apreciada és la de la construcció de ponts. Metàfora que almenys parteix de l’assumpció que hi ha dos territoris diferenciats, i que hom no pretén cobrir aquesta separació, sinó facilitar l’intercanvi i la comunicació entre ambdós. Resulta curiós que només es parli de ponts quan es tracta d’enfortir una de les alternatives possibles, quan qualsevol d’elles –la que sigui: també la del pacte fiscal, el federalisme o l’Estat propi–, si es vol dur a terme civilitzadament, requereix els esmentats ponts, perquè se suposa que ningú amb dos dits de front no pretén tallar els intercanvis i la comunicació.

I n’hi ha una de futbolera que requereix ser plantejada amb un somriure foteta: i en quina lliga jugaria el Barça? És una pregunta pròpia del segle XX, no del segle XXI. L’objectiu europeista hauria de ser la creació d’una lliga europea, com existeix l’NBA, i eliminar l’Eurocopa, que no és més que la pervivència atàvica d’aquests nacionalismes tan bescantats. Creiem que la construcció europea no serà un fet fins que no es constitueixi l’esmentada lliga, on seguiríem gaudint d’un Barça-Madrid en un altre context, tal vegada més interessant. Pregunta, doncs, al catalanisme: cal lluitar per la selecció catalana o per la lliga europea i la clausura de l’Eurocopa? És clar que això seria difícil de pair per a una selecció que reflecteix un tarannà conductor constant des de l’“a mí el pelotón, Sabino, que los arrollo”, passant per la fúria espanyola vencedora de la Pèrfida Albió i de l’URSS comunista i atea i acabant en l’amable i pacífic “a por ellos” actual. Allò que lamentem és que la desaparició de la roja ens faria perdre l’espectacle de veure com els asèptics ciutadans del món, els impol·luts cosmopolites i els només éssers humans perden els estreps i la compostura amb la roja, en un exemple de manual del que M. Billig ha anomenat nacionalisme banal.

Per cert, potser a qui afectaria més la creació de la lliga europea seria l’Espanyol. I no cal dir que seria la fi del villarato. Potser aquesta metàfora explica prou bé moltes de les coses que passen...