• 27 jun 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

Ja no s’hi val
a imposar


Si no es parla –què els diré a Catalunya!– el conflicte acaba per esclatar; la prova està en Wert

Suposo que el senyor Rajoy, com a president del Govern, té alguna cosa a veure amb la política dels seus ministres. Suposo que cap d’aquests no és un ovni que vola pel seu compte sense explicar al seu cap el que fa o el que pretén fer. I suposo, per tot això, que el senyor José Ignacio Wert té o tenia el vistiplau presidencial per als seus projectes educatius; entre ells, el decret que regularà les beques. Per tant, la primera pregunta de l’ambient és per què el mateix senyor Rajoy va deixar que el seu ministre d’Educació s’estavellés contra les roques del seu propi partit. Només hi ha dues explicacions: o no es va interessar mai per l’embolic organitzat per les beques, o li va fer al ministre una traveta a la gallega.

Si és la primera tesi, és que Rajoy ha començat a perdre sensibilitat social, atrapat com està per la raó econòmica. Si és la segona, s’acosta una crisi de govern. I en tot cas, aquí ha passat una cosa molt important: les regions s’han començat a rebel·lar. Ja no s’empassen qualsevol decisió del Govern central. És igual que estiguin governades per nacionalistes, socialistes o membres del Partit Popular. Si alguna cosa no els resulta digerible, hi oposen resistència, i l’oposen de tal manera que aconsegueixen que Madrid canviï de criteri. Això és el que ha passat aquest dimarts en la tensa reunió del senyor Wert amb els responsables autonòmics d’Educació.

N’hi ha que interpreten que, si el Govern no pot imposar les seves normes, Espanya resulta ingovernable, i no és així: el que ha canviat és la manera de governar. Si Espanya és un Estat gairebé federal, no es pot dirigir amb procediments d’un Estat centralista. En lloc d’imposar, encara que sigui amb sòlides majories parlamentàries, cal dialogar amb els territoris. Cal consumir infinites hores en parlar, raonar, explicar i escoltar, si es volen fer normes de consens acceptables per tothom. Si el senyor Wert, per exemple, pretén estalviar amb les limitacions a les beques o ingressar més diners amb les taxes universitàries, haurà de veure com algunes regions congelen aquestes taxes i com d’altres obren un pressupost especial per arribar on no arriba l’Estat. Això sí que és un país ingovernable.

Crec que la lliçó és especialment oportuna per a l’ambiciosa reforma administrativa que el mateix Govern considera la seva obra magna de la legislatura: com no sigui prou pactada comunitat a comunitat, ens trobarem que unes regions tenen tribunal de comptes i d’altres no. Unes defenestraran el seu defensor del poble i d’altres el tractaran com a intangible. I unes seguiran disciplinadament Soraya Sáenz de Santamaría, i unes altres s’embolcallaran en el seu Estatut o diran que ja estalvien més que Montoro. Espanya ja és diferent. Les autonomies l’han fet diferent. Ara es governa parlant. I si no es parla –què els diré a Catalunya!–, el conflicte acaba per esclatar. La prova està en José Ignacio Wert.