Ara

ACORD DE LEGISLATURA ENTRE CIU I ERC

El centredreta i el centreesquerra catalanistes només s'han unit en moments crítics per al país

Paral·leles no convergents

JAUME CLOTET 

BARCELONA | Actualitzada el 02/01/2013 00:00

Paral·leles no convergentsParal·leles no convergents

El pacte entre Artur Mas i Oriol Junqueras ha provocat que els dos grans blocs del catalanisme polític, el centredreta representat per CiU i el centreesquerra encarnat per ERC, hagin trencat la dinàmica que els ha enfrontant políticament durant les últimes tres dècades. Després del pacte que el 1980 van segellar Jordi Pujol i Heribert Barrera, els convergents van prioritzar sempre els acords amb els dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE, mentre que els republicans van centrar la seva estratègia en un pacte de progrés per desallotjar el nacionalisme conservador del Govern.

El fet que els pactes entre partits nacionalistes sigui l'excepció és percebut com una anomalia per una part important de la població, especialment per molts votants de les dues opcions. Tot i així, els antecedents històrics dels últims cent anys expliquen aquesta característica de la política catalana i, en part, en desmunten el mite. En aquest sentit, l'historiador i professor de la UAB Enric Pujol afirma que "els dos grans corrents ideològics del catalanisme sempre s'han posat d'acord en els grans moments històrics de país", i posa com a exemple la unió política que hi ha hagut sempre en la negociació dels tres Estatuts catalans.

"Visca Macià!, mori Cambó!"

Malgrat tot, Enric Pujol assegura que "aquesta cooperació entre dretes i esquerres de vegades ha estat més implícita que no pas explícita, i per això el que arriba a la gent és el foc d'encenalls, com la consigna «Visca Macià!, mori Cambó!», més que no pas el corrent de fons". En tot cas, però, Pujol admet que a partir dels Fets d'Octubre del 1934 la Lliga va canviar d'actitud i es va alinear amb les dretes espanyoles pels seus interessos econòmics, fins al punt que el 1936 el mateix Cambó va acabar finançant el cop militar del general Franco. "És per aquesta raó que la Lliga va deixar d'existir i el catalanisme de centredreta va trigar dècades a refer-se", afirma.

En aquesta línia, Josep Fontana, catedràtic d'història econòmica de la UPF, sosté que "l'exemple històric de la nostra dreta no és gaire encoratjador" i considera que la política de la Lliga a partir dels Fets d'Octubre i de la polèmica de la Llei de Contractes de Conreu va ser el punt d'inflexió perquè el catalanisme conservador abandonés la unitat d'acció davant l'Estat. Aquesta unitat d'acció només s'ha recobrat després de la restauració de la Generalitat, tot i que al seu parer la cooperació entre les formacions catalanistes no hauria de ser estable ni permanent.

Segons Fontana, és "lògic i raonable" que el centredreta i el centreesquerra només pactin en moments excepcionals perquè els dos blocs "es defineixen precisament per tenir programes i objectius polítics i socials molt diferents, que es dirimeixen a les urnes en les eleccions". En aquesta línia, el catedràtic de la UPF sosté que "els pactes entre aquests dos corrents, si es fan fora de situacions excepcionals o de greu crisi, poden ser vistos com a conxorxes contra natura".

De fet, tant ERC com CiU, i abans també la Lliga, han comès un error en aquest camp en intentar ocupar l'hegemonia del catalanisme i erigir-se en el seu representant únic per damunt de les diferències ideològiques. Tant el "pal de paller" convergent com la intenció que ha tingut ERC a vegades de voler ser la veu del catalanisme ha provocat un acarnissament entre els dos blocs que ha dificultat possibles pactes nacionals de gran envergadura en moments en què eren necessaris.

"Un país normal ha de tenir dreta i esquerra, si és que aspira a una política que representi els interessos del conjunt de la seva societat", assegura Fontana. I afegeix: "Ens cal, per tant, tenir una dreta i una esquerra catalanes , més que no pas catalanistes , que defensin models de país diferents, però que siguin capaces d'anteposar, quan calgui, els interessos del país als del partit". El cas actual, amb un pacte estable entre CiU i ERC, s'emmarca en un d'aquests moments excepcionals perquè l'objectiu del nou Govern és l'exercici del dret d'autodeterminació.

Precisament, el fet de tenir estat o no tenir-ne explica, segons Enric Pujol, que el catalanisme s'hagi dividit en algunes grans qüestions nacionals. A parer seu, "arreu del món els grans pactes entre els partits grans s'anomenen pactes d'Estat ", i afegeix: "Com que Catalunya no té, de moment, un estat propi, és lògic que els polítics catalans no tinguin la cultura política del sentit d'estat i només es plantegin els pactes entre partits nacionals com un fet excepcional".