Ara

Viure claudicant

PONÇ PONS 

| Actualitzada el 12/01/2013 00:00

Hi ha coses que fan pena. Quan, guanyades les eleccions balears, el president Bauzá va aparèixer a la televisió i va dir que a partir d'ara els llibres de text serien en mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer, vaig sentir vergonya aliena i vaig comprendre que iniciàvem un període difícil de conflicte i de foscor. Què pensaria la resta de l'estat espanyol si el president d'Andalusia digués que els llibres de text serien en sevillà, granadí, cordovès, etc.?

Jo sóc menorquí i escric convençut que la meva llengua és la catalana sense cap por de perdre la meva identitat, igual que un colombià, un argentí o un peruà se senten orgullosos de ser del seu país, però saben, filològicament, que la seva llengua és la castellana.

Els nord-americans, tan poderosos ells, mai no han caigut en la incultura de reivindicar la llengua nord-americana i assumeixen tranquil·lament que la seva, la de tants grans escriptors com Dickinson, Thoreau, Faulkner, Frost..., amb les característiques pròpies del seu país, és l'anglès.

El Govern Balear actual ja ha enviat dues cartes a les famílies que tenen fills en edat escolar per insistir i recordar que poden demanar, si volen, l'ensenyança en castellà. Està en el seu dret, però per què no envia també cartes animant tota la gent, sobretot els nouvinguts, a estimar la nostra llengua i a fer que l'emprin i s'integrin per ser agraïts ciutadans d'aquestes illes?

El conseller d'Educació ha dit al Parlament: "Just estan obligats a aprendre el castellà i no se'ls pot obligar a aprendre el català perquè aquesta comunitat vol viure en llibertat".

Ja sé que formam part de l'estat espanyol, però comença a ser hora de reivindicar que a Espanya hi ha més llengües que la castellana, i el gallec, el basc i el català també es mereixen el dret de ser emprades, respectades i valorades amb la igualtat que es mereixen.

Hi ha gent vinguda de fora que fa més de trenta anys que viu aquí i encara no s'ha dignat a dir ni una paraula en la llengua pròpia d'aquesta terra. El castellà no es perdrà, no es preocupin. El català, si no el defensam nosaltres, ja no el salvarà ningú. És una simple qüestió vital d'amor i orgull. Dir, com fan alguns amb mala intenció, que el menorquí es perdrà per culpa del català és com dir que l'andalús es perdrà per culpa del castellà. Així de simple i senzill. La resta és demagògia. I ganes d'embullar.

Amb aquest trist panorama i la combativa croada nacionalcastellanista del govern que s'ha iniciat, el futur es presenta magre, negre, lleig i denigrant. Sempre serem el reducte testimonial d'un grup ètnic sotmès políticament a un procés diglòssic i mediàtic de colonialisme cultural.

Ara tenim un ministre intel·lectualment bastant wert que, segons ell mateix, és com un toro. S'envest i pot fer mal. Mal a la cultura, a l'educació, a la convivència... Crec que, per ell, ser espanyol és ser només castellà i que vulgui convertir la nostra llengua en una simple optativa és un insult que els illencs no hauríem de permetre ni acceptar.

Aquest ministre proposa una nova llei d'educació que (ja em veig tornant a cantar el Cara al sol ) ens dugui a "ser competitius en l'arena internacional" perquè ell veu el món com un amfiteatre romà on nosaltres, els gladiadors, hem de lluitar pels jerarques d'aquest sistema inhumà i si ens hi negam o ens rebel·lam, si fem algun comentari crític a les classes, podrem ser suspesos de sou, expulsats del centre on treballem i llançats a l'arena amb els lleons.

La competitivitat genera tensió, conflicte, guerra. La solidaritat i l'esforç conjunt, col·laboratiu, poden fer que el món sigui millor. De moment tornen a aparèixer els vells fantasmes de la intransigència i la dictadura unilingüe que ens rebaixen i calciguen com si fóssim inferiors. Els comentaris anònims que permeten els diaris passen plens d'amorosies tan imperials com aquestes: " El menorquín sólo lo hablan cuatro paletos ", " Con el catalán no se va a ninguna parte. Aquí en español e inglés ".

El govern està fent passes per eradicar-lo de l'administració pública i de la televisió autonòmica, ens ha fet fora de l'Institut Ramon Llull, pretén que callem a dit per por de represàlies i haguem de demanar permís per poder ser qui som.

Els illencs tenim dret a viure en la nostra llengua a ca nostra i qui véngui a fer feina aquí (benvingut sigui tothom!) crec que hauria d'integrar-se, ser agraït i entendre que si no pots viure a la terra que estimes, estima la terra on vius.

Són massa anys d'anticatalanisme, de menyspreu i lleis en contra. Són massa anys de viure claudicant. Bakunin va escriure: "Per fugir de la seva miserable sort, el poble té tres camins; dos d'imaginaris i un de real. Els dos primers són la taverna i l'església. El tercer, la revolució social".

Ara tornen a atacar-nos, a voler-nos decantar. I arriba que açò cruix. I cansa. Independitza.