Ara

Societat civil antifrau

RAMON J. MOLES 

| Actualitzada el 16/01/2013 00:00

Societat civil antifrauSocietat civil antifrau XAVIER BERTRAL









La lluita contra la corrupció, que és principalment d'origen privat, es planteja majoritàriament com un problema d'ordre públic: sistemes de control públics , limitacions a la contractació pública i també organismes públics de control. És obvi que el sector públic ha de prevenir aquesta xacra i que ho ha de fer des del seu àmbit d'actuació, però això, per si sol, esdevé absolutament insuficient i irrellevant si no s'acompanya de dues crosses més: la implicació del sector privat i el respecte escrupolós a l'estat de dret i al paper dels tribunals com a garantia dels drets dels ciutadans.

Anem a pams. La corrupció és també una manera (il·lícita) d'administrar. No hem d'oblidar que no és un defecte del sistema, sinó un sofisticat instrument al qual fa referència el professor Alejandro Nieto: la desinformació, l'opacitat, la informació asimètrica, el descontrol, la desorganització, la ineficàcia, no són defectes casuals del nostre sistema administratiu, sinó formes interessades d'organitzar el saqueig del sector públic en benefici de subjectes privats. Voler abordar la corrupció només mitjançant els instruments públics és del tot ineficient perquè la corrupció es genera en l'àmbit privat i, per tant, cal atrapar-la entre dos fronts: el públic i el privat. El codi penal i les lleis administratives, d'una banda, i l'autoregulació (com ja es fa en responsabilitat social, recursos humans o medi ambient), de l'altra. Però la implicació del sector privat ha d'abastar també els ciutadans, amb la iniciativa de cadascun de nosaltres, no només en la col·laboració amb la justícia o en la localització de casos, sinó també amb la marginació, l'ostracisme del sistema, d'aquelles organitzacions polítiques, empresarials o sindicals amb responsabilitat provada en el fenomen. No pot ser que càrrecs electes processats tornin a ser reelegits. No pot ser que partits i sindicats implicats en casos de corrupció puguin continuar operant en el sistema com si res. En aquest punt, la determinació individual de cadascun dels ciutadans, mitjançant el seu vot, pot ser molt influent.

D'altra banda, la lluita contra la corrupció des del sector públic no pot esdevenir una excusa per soscavar la democràcia. Vegem-ho. Els partits polítics -que, ara per ara, constitueixen la base del poder legislatiu i es troben, com a actors, al cor de la corrupció (cas Pallerols i UDC, cas Mercuri a Sabadell i PSC, cas Palau i CDC, els nombrosos imputats del PP i del PSOE arreu de l'Estat)-, juntament amb nombroses empreses més o menys pròximes, resulta que, alhora, són els que atien més el foc, tot fent servir aquest tema com a arma llancívola, de manera que veuen la palla en els ulls dels altres i ignoren la biga en els seus. Aquest estat de coses empitjora també per uns mitjans de comunicació controlats per poders fàctics que actuen com a altaveu dels incendis que provoquen els mateixos partits polítics i, a més, en alguns casos (el dels "suposats" i indignants informes "policials" sobre el president Mas o la família Pujol), hi trobem conxorxats els aparells de l'Estat (poder executiu), immersos en les clavegueres amb la connivència de sindicats policials reduïts a gremis interessats. A més, hi hem de sumar l'actitud de polítics sense altura de mires venuts a les clavegueres per qüestions de conveniència tàctica, que donen per bons uns informes anònims que, a més, són incapaços d'identificar. No oblidem que l'Estat inquisidor policial no és estat democràtic, en la mesura que la investigació de delictes en democràcia és competència del poder judicial. Per acabar-ho d'adobar, les altes institucions de l'Estat (Corona, poder judicial, Tribunal Constitucional) tenen un descrèdit galopant.

I davant de tot això, el pitjor: una societat civil emprenyada, però desorganitzada, desorientada i agenollada.

La lluita contra la corrupció comença per cadascú de tots nosaltres, ha de ser sistemàtica i independent del poder executiu, com els models d'agència americans. L'Oficina Antifrau catalana pot esdevenir un model a seguir. Sobretot si, a més, som capaços d'involucrar sector públic i privat en una línia d'acció coordinada. Si es pot comptar amb mitjans, si es pot internacionalitzar aquesta tasca i, sobretot, si s'és capaç de generar una agenda pròpia en aquest camp que impregni la societat sistemàticament (tots podem arribar a ser corruptes i ho hem de prevenir sistemàticament). La lluita antifrau no és només cosa d'oficines. Cal una veritable societat civil antifrau.