Ara

Empanada mental

JOSEP-M. TERRICABRAS 

| Actualitzada el 27/01/2013 00:00

Una empanada s'acostuma a relacionar amb una cosa amassada, espessa, cuita. N'hi ha de molts tipus, d'empanades, i algunes són realment molt bones. L'empanada mental, però, és tota una altra cosa, perquè l'espesseïment mental no resulta mai gaire bo. I un dels problemes importants de l'empanada mental és que sovint passa desapercebuda, que els que la incuben no se n'adonen, entre altres coses perquè l'empanada no està pas renyida amb una expressió fluïda, fins i tot clara. L'empanada reiterada, constant, s'instal·la en la vida de molta gent i els esmussa el gust i l'enginy, s'acaben sentint còmodes amb el desgavell i el garbuix mentals i, satisfets del que diuen, ni tan sols adverteixen que la confusió mental és extraordinàriament destructiva.

La vida pública actual és plena de persones amb notables empanades mentals. La vida privada segurament també, però ja se sap que, a casa, cadascú s'ho fa com vol i com pot. Ara bé, les persones que ocupen llocs de responsabilitat pública no només haurien de retre compte dels diners que gasten o del tipus de vida que porten, sinó també de les coses que diuen i pensen, perquè el poble els ha carregat amb diners, paraules i pensaments que no són seus i que han d'administrar raonadament, donant les explicacions que calgui. L'empanada mental pública és, doncs, un perill i, segons com es disfressi, pot ser fins i tot delictiva. En posaré només algun exemple de l'enorme mostrari (potser monstruari ?) existent.

1. Hi ha l'empanada mental que sovinteja en el personatge volgudament progre, de fet, en tots els àmbits de la seva vida. A Catalunya adquireix sovint, però, una modulació especial, sobretot quan es toca l'important problema de la relació de la llengua catalana amb la castellana. Alguns diuen, i pensen, coses tan divertides com que s'ha d'aprendre sobretot el castellà perquè té més parlants (com si ells haguessin de parlar amb mig món alhora o com si estiguessin disposats demà mateix a aprendre el xinès mandarí, que té més parlants encara) o que han d'explicar filosofia o matemàtiques en castellà perquè és tal com ells les van aprendre (com si fossin incapaços de fer res de nou a la vida, més enllà de la informàtica).

En aquest àmbit lingüístic, una de les darreres manifestacions d'empanada mental progre que sento repetida és que el Premi Nacional de literatura que es dóna a Catalunya també s'ha de poder donar a algú que hagi escrit l'obra en castellà. Com si els escriptors en castellà no tinguessin ja cent i una possibilitats de premis en aquesta llengua i encara haguessin d'anar a pidolar el premi que, en llengua catalana, poden tenir tan pocs. N'hi ha que es pensen que això seria un gest de gent ben educada, de gent que sempre deixa passar l'altre, encara que ell es quedi sense seient. Que aquesta mena de coses també les puguin pensar membres del CoNCA o gent amb responsabilitat pública em resulta molt més sorprenent. ¿Acabarem també donant premis de teatre a qui es dediqui a filmar obres de teatre? ¿Se sentirà ofès si no obté premis teatrals? ¿I com ens acabarem sentint nosaltres si acabem fent aquestes coses?

2. Més enllà de l'empanada mental del lingüísticament progre, hi ha també l'empanada mental de molts polítics, una empanada que adquireix mil sons i ressons diferents. Aquests dies en tenim una llarga exhibició entre nosaltres: n'hi ha que es pensen que no votem perquè siguem sobirans per fer-ho, sinó que som sobirans perquè votem, de manera que la sobirania no és l'arrel de la democràcia, sinó que n'és una conseqüència. I llavors un es pregunta: i com es pot exercir el vot si no es té el poder, la sobirania, per fer-ho?

Els que pensen això acostumen a ser els mateixos que pensen que les lleis ens donen llibertat, però que no tenim la llibertat de canviar les lleis o, si de cas, una llibertat molt condicionada. Ja és ben estrany que les lleis que hem fet (els agrada de dir "que ens hem donat") no siguin lleis que també puguem desfer (que ens puguem espolsar). Amb aquesta mena d'arguments -diguem-ho així-, els humans apareixem com a presoners de nosaltres mateixos, com ocells que hem quedat atrapats en la trampa que nosaltres mateixos ens hem parat.

L'empanada mental és enganxosa, és com vesc que immobilitza. I les grans paraules que es fan servir ( llibertat , democràcia , sobirania i tantes d'altres) són el reclam que ofega i espesseeix el pensament dels més febles o dels més càndids. La renovació democràtica ha de tenir en compte també el rigor i la transparència intel·lectuals.