Ara

L'inadmissible repartiment del dèficit

MARTA ESPASA 

| Actualitzada el 28/01/2013 00:00

La setmana passada vam conèixer la liquidació provisional dels comptes de la Generalitat de Catalunya per al 2012. El dèficit no financer, definit com la diferència entre els ingressos reals (bàsicament tributs i transferències) i les despeses reals (sous i salaris, compres de béns i serveis, pagament d'interessos, transferències i inversions) s'ha situat en el 2,3% del PIB català, és a dir, al voltant d'uns 4.500 milions d'euros. Una xifra que implica una reducció de 3.484 milions en relació al 2011. Aquestes dades constaten que s'ha fet un gran esforç, ja que en només dos anys s'ha reduït el dèficit pràcticament a la meitat. Cal recordar que el 2010 es va assolir el nivell màxim de desajust pressupostari i es va tancar l'exercici amb un dèficit del 4,22% del PIB, cosa que va significar 8.352 milions d'euros. Aquesta tendència d'esforç sostingut, però no sobtat, de reconduir les finances públiques catalanes és encertada: en haver-se de fer pràcticament tot l'ajust pel cantó de la despesa pública (ja que la Generalitat té molt poca capacitat per augmentar els ingressos) evita xocs traumàtics en l'economia del país. A més, ja hem vist que els intents que ha fet per aconseguir més recursos (euro per recepta, taxes judicials) han estat bloquejats pel govern central, i les transferències que l'Estat ha d'atorgar a la Generalitat han sofert importants incompliments (disposició addicional tercera, fons de competitivitat). Doncs bé, davant aquesta rigidesa dels ingressos, l'única manera de reduir el dèficit públic és mitjançant l'ajust de la despesa, però actuar per aquesta via té límits.

Si, com estableix el govern central, el dèficit de la Generalitat s'hagués situat a l'1,5% del PIB, els nivells d'austeritat haurien estat molt més forts i durs tant des del punt de vista de la recuperació econòmica com de la cohesió social. És evident que hi ha d'haver una correcció en els comptes públics, però s'ha d'evitar que aquest ajust estranguli el potencial creixement de l'economia catalana. Tingui's en compte que les últimes dades de l'Enquesta de Població Activa assenyalen que Catalunya va tancar l'any 2012 amb 885.100 aturats, cosa que suposa una taxa d'atur del 23,94%. Si en aquesta situació tan delicada, el govern de la Generalitat, que representa al voltant del 18% del PIB català, hagués actuat tal com pretenia el govern central, fent encara 1.600 milions addicionals de retallades, la caiguda de l'economia s'hauria accentuat i hauria augmentat encara més el nombre d'aturats i hauria posat en perill l'estat del benestar.

La tendència ha de ser una reducció progressiva i esglaonada dels nivells de dèficit públic, tal com ha acceptat Brussel·les per al conjunt de l'estat espanyol. Ara bé, aquesta permissibilitat temporal més gran no se l'ha d'apropiar només l'administració central, sinó que s'ha de traslladar al conjunt de les administracions públiques. Això implica una reformulació del repartiment del dèficit públic entre les diferents administracions a partir de criteris quantitatius i qualitatius. Des d'un punt de vista quantitatiu, el repartiment del dèficit hauria de ser proporcional a la despesa que gestionen les diferents administracions. D'aquesta manera, tenint en compte que les comunitats autònomes gestionen al voltant del 35% de la despesa pública, se'ls hauria de permetre un objectiu de dèficit del 35% del total establert per al conjunt de l'estat espanyol. En canvi, tenint en compte que l'administració central només gestiona el 20% de la despesa pública se li hauria d'assignar la mateixa proporció de dèficit. Doncs bé, per a l'any 2013 l'objectiu de dèficit per al conjunt de l'estat espanyol és del 4,5% del PIB i l'administració central s'ha reservat prop del 85% d'aquest dèficit (el 3,8% del PIB) i ha cedit als governs autonòmics el 15% restant (0,7% del PIB). És evident que aquest repartiment no respon a cap criteri objectiu ni racional, sinó a un criteri d'autoritat del govern central, que es considera una administració de rang superior a la resta.

Des d'un punt de vista qualitatiu, cal tenir en compte el tipus de serveis que presta cada administració, per analitzar quins són els serveis més prescindibles o susceptibles que els sigui reduït el pressupost, tenint en compte l'impacte econòmic i social que aquestes mesures poden generar. Doncs bé, els principals serveis que presten els governs autonòmics són la sanitat, l'educació i els serveis socials, mentre que l'administració central és l'encarregada de prestar els serveis de caràcter més governamental com la defensa, l'ordre públic i la seguretat, les infraestructures i l'administració general. Resulta evident que no té el mateix cost social ni econòmic reduir la despesa en aquests serveis governamentals que en els que presten les comunitats autònomes.