Ara

"Això és l'ONU"

TONI VALL 

CORNELLÀ DE LLOBREGAT | Actualitzada el 01/02/2013 00:00

Ramoncín, amb Emili Valdero, ahir durant l'acte sobre el referèndum a Cornellà. Ramoncín, amb Emili Valdero, ahir durant l'acte sobre el referèndum a Cornellà. CRISTINA CALDERER

Crec que tinc dislèxia amb les sigles. Quan llegeixo ANC, el meu cervell descodifica sempre ACN. És evident que l'Assemblea Nacional Catalana i l'Agència Catalana de Notícies no tenen, almenys en aparença, una relació semàntica evident. Deu ser cosa del subconscient. ¿No li passa a ningú més? La confusió continua quan m'expliquen que l'ANC de Cornellà ha convidat Ramoncín a participar en una xerrada. Immediatament el maleït subconscient torna a trair-me i se m'apareixen unes altres sigles: SGAE. Però, esclar, això és una altra història.

La xerrada es diu ¿Por qué un referéndum para la independencia? Sí, en castellà. En canvi la resta de dades del cartell -data, hora i lloc- estan escrites en català. O sigui que l'idioma és una opció conscient i no una arbitrarietat. Els organitzadors s'ho han currat, han fet un vídeo promocional de la xerrada amb cornellanencs dient-hi la seva sobre el dret a fer un referèndum: un senyor li diu "fill de puta" al president de la Generalitat i un altre reclama un nou Franco que "espavili el país". Em criden l'atenció massa coses per deixar d'anar-hi.

Quan arribo, els organitzadors estan muntant una petita carpa de benvinguda. Immediatament m'interesso per la qüestió de l'idioma. El motiu és el barri. Ho han escrit en castellà per generar més complicitats que suspicàcies. Parlo amb Ricard Mèlich, professor d'història jubilat, pou de saviesa i un home encantador. M'explica que al barri de Sant Ildefons hi viuen "11.000 indígenes i 40.000 sobrevinguts". "Això és l'ONU", rebla un altre senyor, força més arrauxat. Efectivament, el senyor Mèlich concreta que a l'escola dels seus néts les circulars del tauler s'escriuen en setze idiomes.

El treball de camp em fa venir una mica de set i entro al bar de davant per prendre una canya. Uns senyors que també han de fer temps han tingut la mateixa idea i un d'ells demana el mateix que jo. "Demanar una canyeta és depajillero ", li diu un amic seu. Detecten que sec a la barra i que prenc notes a la llibreta i dissimulen: "Sí, sí, no m'hi havia fixat, no fem bromes amb això". Caram, no sabia que als periodistes, com als policies, se'ls ensuma a quilòmetres de distància.

L'acte és un èxit absolut. A la sala hi caben 104 persones assegudes i molta gent es queda dreta. Veig Joan Tardà, oriünd il·lustre, camuflat entre el públic. El primer a intervenir és Frederic Prieto, primer alcalde democràtic de la ciutat, que es remunta als seus temps del PSUC, es defineix com aindignat -ara es porta molt això- i confessa que mai ha sigut independentista però el pas dels anys i els esdeveniments l'hi han convertit. És el torn de Ramoncín, que també es trasllada al passat, als seus anys de joventut, quan a Barcelona es podien comprar preservatius -"a Madrid era impossible"-. Evoca la seva amistat amb Pau Riba i Jaume Sisa, cita Voltaire i Unamuno -ja se sap que tot home és les cites que ha memoritzat- i provoca els assistents: "No entenc que algú que fa 50 anys que és a Catalunya no sàpiga parlar català". Se sent fressa i els crits d'una senyora que no hi està gens d'acord.

L'economista Emili Valdero parla en últim lloc. Deu ser el dia de la memòria perquè es recorda de la seva àvia, que li parlava de la gana que es passava durant la Guerra Civil. "Segurament allò va ser pitjor que el que ens ha tocat viure", rebla abans de referir-se al catàleg de greuges i dèficits presents de Catalunya respecte a Espanya. Home, doncs sí, francament, allò va ser pitjor. Després d'un animat torn de preguntes i un parell de cites més de Ramoncín, clou l'acte un senyor que, Constitució espanyola en mà, allibera tota la seva adrenalina: "L'he llegit i és una falsedat immensa. Diu que tothom té dret a una vivenda digna. Que els ho expliquin als desnonats això!"