Ara

L'OCÀS DEL MODEL D'ESTAT

L'opció preferida arreu de l'Estat és reduir el nivell d'autogovern de les comunitats

La fi de l'idil·li espanyol amb el sistema autonòmic

EL PATI DESCOBERT* 

| Actualitzada el 02/02/2013 00:00

DIADA POC NOSTRADA El president valencià, Alberto Fabra, va criticar el procés català el 9 d'octubre, en la diada institucional del País Valencià.DIADA POC NOSTRADA El president valencià, Alberto Fabra, va criticar el procés català el 9 d'octubre, en la diada institucional del País Valencià. ACN

Fruit de la necessitat de fer equilibris, el model territorial espanyol va néixer de la indefinició del pacte constitucional. Un pacte que si alguna cosa buscava era la necessitat de mantenir la unitat indissoluble d'Espanya subjectant les "comunitats històriques" a través d'algunes concessions. L'anomenat "cafè per a tothom" va generalitzar la descentralització, fins i tot en aquelles províncies on no hi havia demandes d'autogovern, i va fer de la distinció entre nacionalitats i regions un element decoratiu. L'estat autonòmic es va anar consolidant i homogeneïtzant: les successives reformes estatutàries van anivellar finalment les comunitats de "via lenta" i "via ràpida". La igualtat va acabar imposant-se.

Tot i la generalització del sistema, la pulsió descentralitzadora ha vingut gairebé sempre de les reivindicacions catalanes, que de manera puntual han estat replicades per les elits polítiques de la resta de comunitats. Entretant, i encara que a hores d'ara sembli molt lluny, l'estat autonòmic va acabar gaudint d'una gran popularitat arreu de l'estat espanyol. Eren els anys del primer tripartit a la Generalitat, els anys del "donaré suport" de Zapatero. El Pacte del Tinell es va forjar amb el compromís d'aprovar un nou Estatut per a Catalunya i per enèsima vegada les demandes de més autogovern es van estendre a la majoria de les comunitats autònomes. Només cal recordar la famosa "clàusula Camps" i els articles fotocopiats de l'Estatut andalús.

Un terç volien més competències

En aquella època l'opinió pública espanyola estava majoritàriament a favor del sistema autonòmic i, arreu de l'Estat, creixia el nombre de partidaris de més poder per a la seva comunitat. Per exemple, el 2005 un de cada tres ciutadans de l'Estat es mostrava partidari d'un estat autonòmic amb més competències per a la seva autonomia.

La lluna de mel, però, fa temps que s'ha acabat. Va ser primer UPyD que va començar a popularitzar el discurs sobre el malbaratament de recursos de les comunitats autònomes i la necessitat de recentralitzar el poder. Durant la campanya electoral de les eleccions espanyoles del novembre del 2011, el suport a l'estat autonòmic ja havia baixat considerablement i se sentia una remor de fons que posava en dubte el poder regional. Va ser l'arribada al poder del PP i la generalització per part d'aquest partit de la idea que les autonomies tenien una bona part de la culpa de la crisi el que ha reblat el clau. A mitjans del 2012, per primer cop, el percentatge de persones que donaven suport a una recentralització de competències ja superava els que preferien mantenir l' statu quo i se situava com l'opció preferent dels espanyols. Des d'aleshores aquesta idea s'ha estabilitzat.

Catalunya i Euskadi, a banda

Així doncs, si observem l'evolució dels últims anys, ens trobem amb un mapa del suport autonòmic dividit en dos grups principals. En el primer grup hi trobem Catalunya, el País Basc i, en menys mesura, Navarra. En aquests territoris, lluny d'erosionar el sistema, els esdeveniments polítics han fet bascular els ciutadans cap a demanar encara més graus d'autogovern (o independència). El discurs agressiu dels partits centralistes en contra de les autonomies, per tant, encara ha esperonat més els anhels d'autogovern d'aquests territoris.

Per contra, a la resta de comunitats autònomes el discurs recentralitzador ha fet efecte. El suport a més autonomia ha caigut dràsticament. Aquest fet evidencia que el suport a nivells més alts de descentralització va ser una reacció circumstancial al moment polític i que, de la mateixa manera que es va consolidar una opinió pública a favor de crear autonomies més potents, el canvi de discurs de les elits polítiques ha pogut arrossegar les opinions dels ciutadans cap al centralisme.

Amb tot, si podem atribuir alguna bondat a la terrible crisi econòmica és la d'haver mostrat com el "cafè per a tothom" era un artifici creat per equilibristes institucionals. Una situació que condueix a l'interrogant següent: ¿fins quan aguantarà un sistema a què ja no donen suport ni tan sols els mateixos ciutadans?