Ara

La fi del bipartidisme espanyol

FERRAN SÁEZ 

| Actualitzada el 06/02/2013 00:00

Fa només una dècada, posem per cas l'any 2003, ningú no podia imaginar que l'estat espanyol es trobaria panteixant arran de l'abisme. L'any 2003 només es parlava de fer milers de quilòmetres d'alta velocitat, d'edificar qualsevol racó desolat o de construir poliesportius olímpics per a aldees de 300 habitants. Al cap de 10 anys, això ha estat substituït per l'evidència d'un naufragi. Més ben dit: dels primers indicis d'un naufragi que encara no s'ha consumat. Espanya no cau perquè és molt més gran que Grècia o que Irlanda, i el seu ensorrament tindria un efecte no volgut per a la resta de la Unió Europea. L'anomenat "control del dèficit públic" aquí vol dir, si fa no fa, "com liquidem ara les falses classes mitjanes subsidiades directament o indirectament des de la dècada dels vuitanta". En aquest sentit, el control del dèficit públic i altres expressions similars són un pur eufemisme per designar la fi d'una gran ficció, la que va permetre passar de la somereta i el càntir a l'AVE en una sola generació. La liquidació d'aquesta gran farsa, en tot cas, tindrà -està tenint- unes conseqüències socialment greus.

Heus aquí un problema innegablement gegantí. Però és que resulta que a aquesta situació se n'han anat afegint d'altres també impensables fa 10 anys. Faig una petita enumeració sense cap pretensió d'exhaustivitat. Primer: fins fa quatre dies, la Corona era la institució més valorada pels espanyols, amb diferència. Ara és motiu d'escarni, començant pels negocis d'Urdangarin i acabant per la conducta del mateix monarca. Segon: a la majoria absoluta del PP li ha caigut un llamp anomenat Bárcenas i l'ha deixat ben malmesa. Segons com es precipitin els esdeveniments, no és improbable una crisi de govern sense precedents en la democràcia espanyola. Tercer: els catalans hem dit prou, i representem aproximadament el 20% real del PIB espanyol. Quart: Espanya ha passat d'estar de moda a ser considerada arreu d'Europa com un estat ineficaç i malbaratador. Cinquè: la situació interna del PSOE, o del que queda d'aquest partit, fa més aviat difícil de creure que pugui erigir-se com una alternativa a aquest PP agònic.

Si barregem ben barrejats tots aquests ingredients i els sacsem, el còctel resultant, de regust entre agre i amarg, porta de patac a la fi del bipartidisme a Espanya. Consti que aquesta només seria la primera -i no més important- conseqüència de la situació. El bipartidisme pressuposa l'existència de dos blocs alternants capaços d'agafar les regnes en qualsevol moment i gestionar-les d'acord amb uns paràmetres coneguts per la majoria de l'electorat. Als Estats Units tothom sap quines són les connotacions del Partit Republicà i quines les del Partit Demòcrata. Es tracta d'un bipartidisme consolidat i nítid. Si deixem la retòrica superficial de banda, ¿algú sap, en canvi, quina diferència realment substancial hi ha entre el PP i el PSOE ara mateix? Posats a fer preguntes impertinents: ¿algú és capaç d'imaginar, sense contenir el riure, un govern amb l'actual cúpula del PSOE, o bé amb les segones o terceres espases del PP, després d'una possible dimissió dels seus mandataris més importants?

En les circumstàncies actuals, és molt difícil pensar en un relleu plàcid PP/PSOE, com si no hagués passat res, i molt plausible, en canvi, visualitzar l'emergència de partits com IU i d'altres. El cas d'UPyD és més complicat, perquè si es continua estirant el fil, aquest porta inexorablement a les plataformes subvencionades i teledirigides des del ministeri de l'Interior entre finals dels anys 90 i començaments del 2000, que són l'origen directe d'aquesta formació i d'altres que també van sorgir misteriosament del no-res. Els recomano que estiguin atents a aquesta història, de la qual només s'ha llegit la primera frase del pròleg.

La més que possible fi a curt termini del bipartidisme a Espanya té conseqüències immediates en relació a Catalunya: per raons aritmètiques òbvies, la força dels partits catalans no sucursalistes augmentaria de cop i volta, i canviaria radicalment les regles del joc. Per descomptat, aquest canvi de regles generaria un gran malestar a Espanya, tot i tractar-se d'una transformació escrupolosament democràtica. Tot plegat pot arribar a passar molt aviat, o bé pot no passar perquè el descarrilament es gestioni d'una altra manera, però el que resulta absurd és creure que les coses seguiran tal com eren abans de saber-se coses sobre la suposada doble comptabilitat del PP o les vinculacions de certs membres de la família reial a realitats fosquíssimes.