La Vanguardia

Economía | TRIBUNA

Efectes col·laterals de l'AVE

 07/02/2013 - 00:00h

Modest Guinjoan / Economista

Molts quilòmetres s'han fet sense càlculs de rendibilitat bàsics i això explica el tancament de la línia Toledo-Albacete
La recent posada en funcionament de la línia d'AVE Barcelona-Girona-Figueres ens ha fet refrescar els aspectes més foscos de l'alta velocitat a Espanya. Germà Bel els va identificar econòmicament en el llibre Espanya, capital París, i ara ho fan políticament Pere Macías i Gemma Aguilera a La gran bacanal. La xarxa està sobredimensionada, i així Espanya té més quilòmetres de gran velocitat que França o Alemanya i ja és líder mundial destacat en quilòmetres per milió d'habitants, que no és precisament una floreta econòmica. Molts quilòmetres s'han fet sense els mínims càlculs de rendibilitat, i així s'entén el tancament de la línia Toledo-Albacete, que s'utilitzava en un 0,4% (sí, ho veuen bé!) de la capacitat. I com que és un projecte guiat per l'objectiu polític de vertebrar Espanya, amb l'aplaudiment (i alguna cosa més) de les grans constructores, segueix sent subjecte preferent d'inversió ferroviària malgrat la tremenda crisi, per culminar fins al final allò que probablement la història catalogarà com un disbarat de dimensions colossals.

Malgrat el desori, és una meravella que es facin els 100 km entre Barcelona i Girona en 37 minuts. A qui li pot no semblar tan bé és al senyor que fa els 30 km de Barcelona a Mataró en 48 minuts, o a qui per fer els 60 km de Barcelona a Manresa triga 1 hora i 20 minuts, o el dels 100 km de Barcelona a Ripoll, en què es triga més de dues hores. L'usuari de rodalies representa prop del 90% dels viatgers que transporta Renfe i veu com, darrera l'AVE, la inversió en el seu tren s'ha quedat amb les engrunes i que els problemes segueixen sent els de sempre. Això és especialment greu a Catalunya tal i com vénen denunciant fa anys, i sense cap resultat, la Generalitat i la gens sospitosa Cambra de Comerç. 

Tampoc no li pot semblar bé a qui només veu passar l'AVE però no el pot agafar, que això només es pot fer a les grans aglomeracions urbanes. És més, pot pensar, l'AVE requereix trinxar encara més el territori, sense que me'n pugui beneficiar. Fins i tot els que viuen en ciutats amb estació d'AVE poden comprovar, almenys a Catalunya, destrosses urbanes associades al projecte: a Barcelona, La Sagrera; a Girona i a Lleida hi ha grans espais al voltant de les estacions panxa enlaire, i n'hi ha per uns quants anys d'imatge de provisionalitat i de desordre abans que l'urbanisme i la mobilitat no es normalitzin. Això per no citar els casos en què ni agafen ni veuen l'AVE, només el senten, com a Vilafranca. El mateixos veïns que per anar a Barcelona en tren triguen 50 minuts. Finalment, dos apunts importants. El primer, que amb l'opció AVE s'ha aparcat una inversió productiva com el corredor mediterrani, això per no citar que la superinfraestructura AVE conviu amb la via única existent entre Vandellòs i Castelló en una de les àrees econòmicament més dinàmiques d'Espanya, una vergonya que també passarà a la història. El segon, és que s'hi han abocat 50.000 milions d'euros impossibles d'amortitzar, a càrrec dels contribuents, inclosos els no usuaris ni d'AVE ni de rodalies, i dels soferts socis europeus que, per cert, ja han dit prou de subvencions per pagar somnis. I molts catalans, també.