La Vanguardia.

Jordi Graupera

Promiscuïtat i fidelitat


L’ enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió d’aquest dijous reforça les conclusions que vam poder extreure dels resultats electorals del 25 de novembre. Dos titulars es repeteixen: el creixement d’ERC en paral·lel a la davallada de CiU i la consolidació tant de l’independentisme com de l’unionisme.

El mapa del 25-N (recomano especialment les anàlisis del professor de Princeton Carles Boix i del geòleg Marc Belzunces als seus respectius blogs) és molt útil per la qualitat del detall, inèdita fins ara. Gràcies a això hem après que gairebé no hi ha vasos comunicants entre l’independentisme i l’unionisme. És a dir, sabem, per una banda, que la gran majoria dels electors que van deixar de votar CiU al 2012 se’n van anar a ERC; i de l’altra, que PP i C’s s’intercanvien vots i s’alimenten dels electors que històricament votaven a les espanyoles i no a les catalanes. Igualment, les pèrdues del PSC van beneficiar ICV, que també és federalista però favorable al dret a decidir i, al seu torn, una part d’ICV se’n va anar cap a ERC i la CUP. Tot indica que el retrocés de CiU no va ser la conseqüència d’un excés de sobiranisme. En realitat, no sabem si la fuga de CiU cap a ERC es deu als electors que no confien en CiU per al procés d’autodeterminació o si la gestió de la crisi ha fet virar part dels votants cap a l’esquerra. En canvi, l’evolució independentista de la gent d’esquerres (excepte l’àrea metropolitana) sí que explicaria la caiguda lliure del PSC menys catalanista de la història.

En tot cas, sabem que la quantitat de partidaris del sí i del no a l’Estat propi són pràcticament constants, encara que canviïn de partit. L’enquesta de dijous, La corrupció, la guerra bruta, la crisi i les retallades passen factura a CiU, però no a l’independentisme igual que les eleccions, ho certifica: un 55% és partidari del sí, un 20% del no, i la resta o són indecisos o s’abstindrien. O sigui, participació del 75% i victòria aclaparadora del sí, 70% contra 30%. De nou, és coherent amb el 25-N, on es veu que el sí guanya en el 95% del territori, on viu el 70% del cens, i que la ciutat de Barcelona s’ha tornat independentista.

La clau de la política catalana, avui, és la promiscuïtat dins de cada opció. A l’enquesta de dijous, el terreny que perd CiU en el bàndol independentista és recuperat immediatament per ERC i la CUP; el terreny perdut pel PP el recupera C’s, i el del PSC se’l queda ICV.

Podem concloure, per ara, que la corrupció, la guerra bruta, la crisi i les retallades passen factura als partits, especialment a CiU, però no a l’independentisme, que és constant i majoritari. I segon, que el gir sobiranista no és la causa de la davallada de CiU. Les dades ensenyarien, potser, que hi ha milers de votants que no acaben de confiar en l’honestedat d’aquest gir, corrupció i crisi a banda. Aquests dos fets junts fan pensar que si Artur Mas hagués esperat a la primavera per convocar eleccions i no hagués assumit el canvi de mentalitat del país, els resultats de CiU serien pitjors. I que si el president tiba, el país el seguirà.