La Vanguardia


El dret a decidir (i 3)

Espanya és un país d'història constitucional turmentada perquè és un país caïnita i refractari al pacte

La Vanguardia en català | 16/02/2013 - 00:00h


Juan-José López Burniol


Acabo el tríptic encetat fa quinze dies amb aquest últim article, en el que exposo la que és -al meu parer- l'única solució racional al greu problema que el dret a decidir planteja avui a Catalunya amb una radicalitat creixent. Recapitulo per això el dit fins ara: 1. El dret a decidir -el dret d'autodeterminació- ha estat present, des de fa temps, en la difícil dialèctica Catalunya-Espanya. 2. La negativa a admetre, en l'actualitat, que una part significativa dels catalans vol exercitar-lo és tant com negar l'evidència. 3. Aquesta reivindicació es produeix en un moment difícil per a Espanya, ja que a la crisi econòmica que pateix se li superposa una crisi política de no menor magnitud, l'epicentre de la qual s'ubica en el mal funcionament de l'Estat autonòmic, que contribueix a provocar un principi de col·lapse institucional i el descrèdit de la política i els polítics. 4. És molt perillós el menyspreu per la llei que mostren les dues parts enfrontades: una, perquè destorba als seus designis; i l'altra, perquè es blinda amb ella.

En aquesta situació, el pitjor que es podria fer és plantejar la qüestió en termes dogmàtics de sobirania, és a dir, formulant aquesta pregunta: On resideix la sobirania? A tot el poble espanyol o al poble català? En altres paraules, la decisió han de prendre-la tots els espanyols -com ha dit Felipe González- o només els catalans? De procedir així, no s'assolirà mai un acord, ans al contrari, es provocarà un enfrontament de conseqüències imprevisibles. Per tant, el que s'ha de fer, d'entrada, és parlar sense reserves per fixar, abans que res, la realitat dels fets, que es concreta en la fallida del bloc de constitucionalitat a Catalunya i en la necessitat d'emprendre una reforma profunda de l'estructura de l'Estat perquè, senzillament, aquest sigui viable. I fixats els fets, s'ha d'extreure d'ells la primera i més transcendental conseqüència, que és admetre que els catalans tenen dret a decidir si volen o no continuar a Espanya, sempre que existeixi una demanda secessionista majoritària.

Aquesta conseqüència planteja, al seu torn, una doble exigència. La primera és que el Govern d'Espanya -previ pacte ineludible amb el primer partit de l'oposició- admeti el dret a decidir dels catalans, sense entrar en el debat formal sobiranista, i mostri la seva oberta disponibilitat a buscar, consensuadament, una sortida constitucional per a l'efectiu exercici de tal dret, mitjançant una interpretació flexible de la Constitució. Amb la qual cosa, quedaria expedit el camí per fer efectiva la segona exigència, que és la celebració del referèndum d'autodeterminació, en el ben entès que, durant el lapse de temps comprès entre els dos instants (el del reconeixement del dret a decidir i el del referèndum), seria el moment de debatre a fons els avantatges i inconvenients de la secessió catalana, sense la pressió que sempre provocarà la negació prèvia del dret a decidir.

La possibilitat de celebrar l'esmentat referèndum està avalada per l'autoritat de diversos constitucionalistes i juristes. A tal efecte, seria precisament el Parlament de Catalunya el que hauria d'utilitzar la facultat d'iniciativa legislativa que la Constitució li concedeix, ja que l'autorització per convocar un referèndum requereix una llei orgànica. Per tant, hauria de presentar a les Corts Generals una proposició de llei orgànica d'autorització del referèndum, amb el que es faria patent a més que els qui desitgen la independència volen arribar a ella dins de la Constitució. El Govern i l'oposició haurien de fer-la seva, prèvia la negociació corresponent, i, una vegada aprovada en tots els seus termes (majoria indispensable, els qui poden votar, quina ha de ser la circumscripció -única o provincial-, el contingut de la pregunta -clara i inequívoca- i quin ha de ser el procediment a seguir en cas de victòria de l'opció secessionista), el Rei hauria de procedir a la convocatòria del referèndum, a proposta del president del Govern. Aquest procediment seria, per tant, respectuós amb el principi de legalitat i amb el principi democràtic.

Així mateix, durant l'espai de temps comprès entre el reconeixement del dret a decidir i la celebració del referèndum -que no tindria per què ser immediata- s'obriria una àmplia possibilitat de diàleg en el qual ponderar el contingut, els avantatges i els inconvenients d'emprendre la imprescindible i inajornable reforma constitucional. Una reforma que exigiria, entre altres coses, la rectificació i desenvolupament de l'Estat autonòmic, per eliminar les disfuncions i potenciar les virtuts, reconeixent la realitat dels fets, entre ells la singularitat nacional catalana. Espanya és un país d'història constitucional turmentada, reticent a les reformes constitucionals, perquè és un país caïnita i refractari al pacte. Això explica que, en ser impossible la reforma, l'exigència de canvi acabi sempre per arrossegar la Constitució considerada "intangible", que és substituïda abruptament per una altra. Serà així una altra vegada?