Ara

Raons

ERNEST MARAGALL 

| Actualitzada el 23/02/2013 00:00

Llegeixo, veig, escolto. Penso. I em faig una pregunta ben senzilla. ¿Hi ha raons suficients per abandonar el vaixell vell amb el qual hem navegat durant 35 anys? O bé, ¿què més cal que passi per trencar amb un món que ja no produeix res de nou i net, que ja no afegeix cap valor que no sigui el de la inèrcia per allargar l'agonia?

No ens sentim membres ni ciutadans reconeguts d'un estat que ni ens entén ni ens respecta. Un estat que ha perdut la legitimitat que li vam atorgar en aquell moment inicial, la "transició democràtica", tan carregat de l'energia i les idees acumulades durant els 40 anys de silenci i immobilitat forçada. Un estat que ja no té cap, perquè la monarquia ha dimitit de la seva funció moderadora, de compensació de poders, i només afegeix descrèdit i complicitats indegudes amb unes foscors tan descriptibles com inacceptables. Un estat, però, que tampoc té cor, nervis, braços ni peus (administracions, governs, Parlaments, justícia) per funcionar amb els mínims d'eficiència social i econòmica que el mantinguin com a autoritat i ultima ratio respectada per tothom.

Ens revolten els efectes d'una crisi econòmica causada per uns mecanismes financers tan coneguts com perversos i, de moment, imparables en la seva exigència destructiva. Una crisi que inclou causes i actors propers, començant per nosaltres mateixos, pels governs, conservadors o progressistes, espanyols o catalans, dels últims 15 anys.

Però som conscients, al mateix temps, que hem esdevingut una societat lliure i madura, dinàmica i creativa, amb els joves més formats que mai. Amb uns moviments socials del tot autònoms que han demostrat a bastament que poden respondre a les exigències de la ciutadania. Amb una economia que, fins al tombant de la crisi, ha generat prosperitat i riquesa poc o molt distribuïda. Avui Catalunya disposa dels recursos econòmics privats i de les energies personals suficients per emprendre un camí de recuperació i creixement, de creació de llocs de treball i de noves oportunitats emprenedores. Cal, això sí, afegir-hi lideratge i orientació, estratègia i acompanyament institucional per convertir en resultats tangibles els actius disponibles però ociosos, reservats o amagats.

Ens avergonyeix, en canvi, fins a nivells ara ja insuportables, el sistema democràtic que ens governa i diu representar-nos. Un sistema que ens ofereix com a única esperança una tria impossible entre formacions polítiques ancorades en la resistència numantina a la transformació o instal·lades en la seva pròpia degradació. És hora de girar full. La qüestió ja no és quin canvi volem en el model actual, sinó quin nou model necessitem. Alguns elements apareixen amb nitidesa:

1) Catalunya-Estat: sigui quina sigui la resultant del procés constitucional inajornable per a Espanya, la realitat nacional catalana ha d'obtenir ple reconeixement i un marc real de desplegament.

2) Monarquia o república: torna a ser una pregunta actual i sensata. Sense estridències ni falses il·lusions, encertar la forma d'estat que ens convé avui és també un factor crític d'equilibri intern i projecció al món.

3) El més urgent és alhora allò que més unitat social i política necessita: reconstruir les bases d'una economia productiva i competitiva hauria de ser la primera i comuna tasca de governs, empresaris i treballadors.

4) El trinomi obsolet (estat incapaç d'expressar la realitat, economia improductiva, democràcia degradada) troba la seva expressió última en l'explosió de la corrupció generalitzada, raó suficient per a la refundació immediata dels tres pilars malmesos.

5) L'única via de resposta útil, el procés per la Constitució del segle XXI, ha de sorgir, créixer i assentar-se sobre la base dels mateixos ciutadans, de la seva autonomia individual i col·lectiva per donar lloc a un nou sistema institucional i de representació democràtica. Comptant amb els nous moviments i plataformes, però apuntant a la fundació d'un nou ventall d'oferta política articulada al voltant de grans formacions.

Hem d'abandonar el món vell i posar-nos a treballar en la construcció del nou. Deixem, sense rancúnia ni frustració, els vaixells gastats que ens han dut fins aquí. El país no pot esperar que la vella política aprengui a renovar-se per ella mateixa. El país té pressa, demana respostes i decisions. És ara que toca assumir el risc, juntament amb els ciutadans, d'omplir de nous continguts les paraules de sempre: política, democràcia, partit, socialisme, progressisme, esquerra, govern, Parlament...

Per convicció i per necessitat. Per totes les raons que acabem d'esmentar i per donar sentit i contingut a una raó comuna que puguem compartir.