Ara

Els moviments socials

JOSEP-M. TERRICABRAS 

| Actualitzada el 24/02/2013 00:00

Els moviments socialsEls moviments socials PERE VIRGILI

Hi ha obsessos de l'exactitud que a vegades tenen raó. Al capdavall ens agrada, en general, que els rellotges i els trens vagin a l'hora o que una operació aritmètica, repassada tres vegades, doni sempre el mateix resultat. Sí, de vegades tenen raó. Però no pas sempre, ni en algunes de les coses més importants de la vida. L'amor, la crítica, el sentit de l'humor no acostumen a regir-se per cap principi d'exactitud. De vegades s'ha conclòs, erròniament, que les idees, experiències o coneixements imprecisos eren menys importants que els precisos. I d'aquí han vingut, a parer meu, alguns dels problemes escolars heretats més importants. I, esclar, algunes de les seves esbiaixades més pernicioses, perquè l'escola ha ensinistrat en normes, regles, càlculs i definicions però ha format poc els ciutadans per avaluar bé el matís i la diferència, perquè se sàpiguen orientar enmig de dades poc concloents, imprecises.

Em sembla que la imprecisió, la vaguetat, fan por, perquè no se sap com tractar-les. Per això molts també tenen por als moviments socials, que els resulten desdibuixats, boirosos, per comparació amb els partits i les organitzacions tradicionals que tenen regles i funcionaments coneguts. Quan els moviments socials es veuen connectats amb les noves tecnologies d'internet i les xarxes, llavors l'espant burgès -això sí que és un espant burgès en tota regla- arriba a ser formidable.

No es pot pas negar, però, que els moviments socials estan prenent un protagonisme impensable fa uns anys. No solament no es pot negar sinó que s'ha de celebrar que hi hagi gent que lluiti contra els desnonaments usurers i n'eviti molts, que ocupi habitatges i espais llargament abandonats per amos tan desmenjadament rics que sovint no s'havien adonat que allò era seu, que aculli immigrants sense papers i sobretot sense afecte i s'hi agermani, que s'indigni contra l'allunyament dels partits polítics, contra la corrupció de càrrecs públics, contra l'immobilisme de molts que pretenen ser els seus representants...

No cal que continuï. Els que fan aquestes coses, i similars, no són pas quatre gats. Tots ells, però, estan fora de la llei. Perquè la llei protegeix els bancs usurers, els propietaris desmenjats i rics, els xenòfobs -per no dir res més- quan denuncien els sensepapers (alguns que se'n poden aprofitar no els denuncien), o els representants públics, tant si compleixen com si no les promeses i els compromisos electorals.

Certament, no s'ha de ser frívol, ni populista, ni no sé què més. Però estaria bé que s'acceptés la crítica, pura i dura. Avui el que s'ha globalitzat de debò no és la societat sinó la crisi, la dels poders econòmics i empresarials, dels poders polítics i acadèmics, la de les idees i els valors, sobretot dels valors democràtics. El que està en crisi és l'organització social i estatal tal com l'hem conegut en els últims dos-cents anys.

Per això molts pensem que una bona part -una grandíssima part- de la urgent regeneració democràtica no vindrà dels grups i òrgans establerts -¿per què no l'han fet encara?-, sinó dels moviments socials que protesten i molesten, però que també fan propostes, reclamen respostes i ofereixen alternatives.

Em sembla que som a les portes de canvis espectaculars en les nostres societats, diguem-ne, benestants. Si aquests canvis, però, no es produeixen -per reacció, per oposició o per incapacitat-, s'endevinen tensions i enfrontaments de primera magnitud. De fet, els moviments socials són els moviments de la societat, d'una societat inicialment poc organitzada i molt disciplinada, que s'està desvetllant i està posant el seu dolor, la seva ràbia i la seva disciplina al servei de projectes ara pensats per a la majoria, per als que fins ara han viscut més al marge i han sigut més ignorats.

No sé qui no s'hauria d'alegrar d'aquestes perspectives, encara que no es puguin dibuixar amb precisió absoluta, perquè aquesta precisió tampoc no té la societat actual, fragmentada i convulsa. El futur s'ha de construir una mica a les palpentes, procurant no equivocar-se gaire, però volent fugir de les equivocacions conegudes. Perquè no és cert que això d'ara vagi bé. Això només es podria dir des de la ceguesa o des del cinisme.

I a mi, francament, també m'agrada molt constatar que la Catalunya independent que es prepara és una Catalunya que també vol trencar amb el model caduc que ens ha fet patir. I és que la llibertat només té ple sentit quan és llibertat per als ciutadans, no només per a la bandera.