La Vanguardia

Opinión

Aturada sobiranista

José Antonio Zarzalejos


Sembla que l'aposta secessionista disposa d'un estrany potencial autodestructiu

L'enquesta del CEO de la Generalitat de Catalunya publicada dijous passat suggereix que l'error de càlcul de CiU va ser clamorós. La convocatòria d'eleccions anticipades per aconseguir una majoria excepcional es va traduir el 25-N en una reducció de deu escons que arribaria a ser ara fins i tot d'uns altres deu si els catalans tornessin a les urnes. Les previsions de l'estudi demoscòpic del CEO -que atorguen més força a ERC però no a l'independentisme- constitueixen només una hipòtesi però de prou envergadura com per convidar Artur Mas i CiU a una seriosa reflexió. El president és, en termes polítics, un autèntic zombi, és a dir, una personalitat amortitzada que ha portat al nacionalisme català a una deriva que podria costar-li la seva centralitat política tant qualitativa com quantitativa.

Per altra part, l'acumulació de contratemps polítics -alguns de particular factura sòrdida, com la trama de seguiments i escoltes a personalitats de diferents àmbits- demostra que ningú a CiU no va prendre la precaució de realitzar un bon treball de camp abans de llançar a l'arena electoral el dret a decidir com a sinònim del dret a la secessió i a la constitució d'un Estat propi. Tot just tres mesos després de les eleccions al Parlament, Catalunya projecta una imatge desballestada, confusa i contradictòria i, en tot cas, no menys crítica que la que pugui percebre's en qualsevol altra part d'Espanya. La improvisació, amb greus conseqüències, s'ha apropiat de la política catalana i el rumb de la seva vida pública és en aquests moments erràtic.

En el debat sobre l'estat de la nació la qüestió catalana va ser plantejada per Duran Lleida -encapsulada en una bona peça oratòria- de manera edulcorada, sense les arestes de l'Estat propi, sense consultes sí o sí, subratllant que el dret a decidir no és equivalent a la independència i reclamant del Govern un moviment d'aproximació a les tesis que estudien els partits nacionalistes catalans. Però la situació de i a Catalunya no va catalitzar el debat, no el va signar, no el va condicionar, no es va sobreposar ni a la crisi ni a la corrupció en palpable demostració, encara que tàcita, que a la resta d'Espanya el secessionisme es veu coix i molt tributari dels meandres pels quals discorre la política catalana. La forta emergència d'ERC i del seu líder, Oriol Junqueras, provoca una certa sensació d'irrealitat perquè sembla escassament coherent amb l'estructura social de Catalunya que l'home fort de la seva situació sigui el dirigent d'una formació amb tesis extremes.

Podria sostenir-se sense por de fallar gaire el pronòstic que, després d'un inici del procés sobiranista que es va viure amb un cert dramatisme, la qüestió catalana tal com està plantejada per CiU i ERC en l'actual escenari del Principat no resulta convincent, no commou. Més encara, es considera que l'aposta secessionista disposa d'un estrany potencial autodestructiu. La temptació d'atribuir a una presumpta conspiració antiindependentista -en la qual mai no falta l'ingredient d'un CNI que ha brillat més per la seva absència que per la seva presència- el clima espès que es percep a Catalunya resulta molt suggestiva però massa acomodatícia, extremadament tòpica i poc creïble. Catalunya ni abans no va ser un oasi ni ara un sequeral, però quan el partit es jugava a la zona central del camp la seva vida pública i la seva dinàmica política disposaven d'un relat intel·ligible. El trànsit abrupte de la Catalunya ordenada (la del catalanisme) a la Catalunya en transició nacional (secessionista) està causant estralls.

Suggerir una moratòria en el ritme del procés sobiranista, una aturada per reflexionar si aquest nou camí emprès condueix a algun lloc mereixedor de tanta trencadissa, hauria de ser un imperatiu en totes aquelles personalitats i institucions que miren pel futur de Catalunya i del conjunt d'Espanya. Perquè aquesta aturada hauria de ser recíproca: tant de l'activisme secessionista com de l'integrisme immobilista. No es tracta de tebiesa, ni de martingala, sinó d'aplicar a la política el cèlebre consell aristotèlic segons el qual "la virtut està en el punt mitjà entre dos extrems viciosos".

Introduir-se en la dinàmica de l'enroc establint un mur impermeable entre les reivindicacions d'uns i les negatives d'altres, ens porta a un empat improductiu. S'hi surt rebaixant les expectatives màximes i aterrant sobre propostes viables en especial quan el temps històric per a aquesta dissensió fa d'ell un anacronisme profund i lamentable. Europa s'entén en clau d'agrupació i no de dispersió. I aquesta lògica és imbatible.