La Vanguardia

La Padània que parla de Catalunya

Enric Juliana

La Padània que parla de Catalunya


A la Lliga Nord, que ara mira molt a Barcelona, li ha sortit un dur competidor: el còmic Beppe Grillo
La Llombardia, on també se celebren eleccions regionals, serà peça clau de l'estabilitat italiana



Neva a Milà i treu foc el volcà Etna a Sicília. Itàlia és un país allargat. Comença als Alps i acaba a 167 quilòmetres de la costa de Tunísia (illa de Lampedusa). Les valls alpines porten a una gran plana septentrional banyada, de ponent a llevant, pel riu Po. És una terra rica, embolcallada per la boira durant gairebé tot l'hivern. Baixant un esglaó, cap a Gènova, la península s'estreny, guiada per una robusta columna vertebral -els Apenins-, que arriba fins a l'estret de Messina, lloc on els homèrics situen Escil·la i Caribdis, dos perills molt difícils d'evitar. O l'un, o l'altre. (Ulisses va triar Escil·la i va perdre part de la tripulació). A Itàlia també mana la geografia política. De Nord a Sud. Aquesta és la cartografia dominant des de l'any 1861. La unificació va començar per dalt.

La preponderància del Nord torna a ser present a les eleccions que avui conclouen. Els resultats septentrionals -especialment a la Llombardia- es consideren claus per a la configuració del Senat, cambra molt important per a l'estabilitat del futur govern. És una mica embolicat, però intentaré explicar-ho en poques línies. A Itàlia, la Cambra dels Diputats i el Senat tenen la mateixa importància. El primer ministre ha de tenir majoria a les dues cambres, formades per gairebé mil parlamentaris (630 diputats i 315 senadors). Així ho estableix la Constitució del 1948 -una de les més democràtiques d'Europa-, que reforça el Parlament com a centre de gravetat de la República, per evitar la reaparició del feixisme o de qualsevol altre tipus d'autoritarisme. Aquest era el mandat tot just acabada la guerra.

La Constitució, tanmateix, no protegeix la llei electoral (cosa que sí que passa a Espanya), de manera que els italians ja han conegut diverses regles del joc. L'últim canvi, impulsat el 2004 per la majoria berlusconiana amb l'objectiu de complicar la vida als seus adversaris, és conegut com la llei Porcellum, ja que el seu ponent, el diputat de la Lliga Nord Roberto Calderoli, no va tenir inconvenient en qualificar-la de porcatta ("porqueria"). La Porcellum estableix que els senadors s'elegeixen en circumscripció regional amb premi de majoria. Llombardia i Sicília, les dues regions més grans del Nord i el Sud, van obtenir per tant un paper decisiu en l'estabilitat parlamentària. Fins ahir eren regions favorables al pol berlusconià. A les últimes eleccions regionals, però, Sicília es va inclinar per l'esquerra i pel moviment de Beppe Grillo. Queda per veure què passa a la Llombardia, la rica regió de Milà, on ahir i avui també es vota la presidència regional.

A les ciutats mitjanes de la Llombardia va néixer la Lliga Nord, a finals dels anys setanta. I a Milà, l'empresari Silvio Berlusconi va fer el gran salt a la política el 1994, en veure com els jutges perseguien el seu amic i protector Bettino Craxi, socialista milanès. Estem parlant d'un dels centres neuràlgics del país. No hi ha canvi a Itàlia que no passi per Milà. La singular aliança de Berlusconi amb la Lliga Nord ha estat, per tant, un dels grans vectors dels últims vint anys. La llei electoral està feta a la seva mesura. En aquestes eleccions, tanmateix, els dos actors es troben en situació de dificultat. El temps els ha desgastat.

La Lega Nord va emergir com a partit de protesta. La seva primera bandera va ser el peatge de l'autopista Milà-Varese, el més car d'Itàlia. Després van venir la reclamació autonomista, les camises verdes, la mitologia del riu Po, el discurs de la Padània independent i la fama d'Umberto Bossi a la política romana. El gran buit deixat per la Democràcia Cristiana al Nord el van ocupar Berlusconi i Bossi. El primer, amb un discurs nacionalpopulista (Forza Italia!); el segon, amb el crit "Roma lladre!" , especialment ben escoltat a les ciutats petites i mitjanes de l'arc prealpí on domina la microempresa i el treball autònom.

La Lliga té en aquests moments la presidència del Piemont i del Vèneto, on és especialment forta. Si aconsegueix que el seu nou líder, Roberto Maroni, guanyi ara la presidència de la Llombardia (sempre amb el suport de Berlusconi), el Partit de la Padània, el Partit de la Pizzeria (el moviment va quallar en xerrades de pizzeria), tindria un significatiu control de les tres principals regions del Nord, com a contrapoder del Govern de Roma, possiblement en mans del centre esquerra. Encara que les regions italianes tenen menys competències que les autonomies espanyoles, l'eix Piemont-Llombardia-Vèneto amb mocador verd donaria peu a un discurs potent. Una Súpercatalunya. La Lliga no havia parlat tant de Catalunya com en aquestes eleccions.

Hi ha un problema, tanmateix. El desgast. Fa un any, Bossi va haver de dimitir com a conseqüència d'un escàndol en les finances del partit. Al seu fill li agraden massa els cotxes cars. A ulls de molts dels seus antics votants, la Lliga s'ha convertit en un partit més, a la recerca de poder i càrrecs. Vint-i-tants anys després, el peatge Varese-Milà segueix essent molt car. Els de la camisa verda han fabricat molta retòrica, però no han portat grans canvis. I els acaba de sortir un perillós competidor: Beppe Grillo, amb un discurs semblant al de la primera Lliga -neteja, delimitar el poder dels partits, tornar el protagonisme a la gent, plantar cara als buròcrates de Brussel·les...- sense camisa de colors, sense diatribes contra els immigrants i sense independència de la Padània. Beppe Grillo, fill predilecte de la RAI, es dirigeix a tots els italians. És el nou heroi de l'italià emprenyat.

(Roberto Maroni parla de Catalunya, però la Lliga continua sent un referent incòmode a Barcelona. Jordi Pujol mai no va voler rebre Bossi i encara que ERC es va interessar per la Padània als anys noranta, és probable que Artur Mas i Oriol Junqueras no portin mai camisa verda).