Ara

OPINIÓ

El segrest

Pilar Rahola

En quin moment el PSOE va deixar que uns líders irredempts li segrestessin l'ànima federalista?

De la mateixa manera que molts ens indignàrem quan el PSC va fer una giragonsa estranya, amb justificació encara més estranya, i va votar contra la declaració de sobirania al Parlament català, també és de rigor aplaudir el gest d'ara. La decisió de trencar la intocable unitat de vot socialista al Congrés és històrica i obre un nou paradigma tant en la relació del PSC amb el PSOE, com en la vida mateixa del partit català. Certament sorprèn que això passi just després de l'enorme polèmica que va suscitar la marginació del sector més catalanista per part de la nova direcció, i que va oferir una trista imatge de ruptura interna, alhora que reduïa la necessària complexitat del discurs socialista. Però com que la política és una ciència molt inexacta, aquí som perquè els nostres líders ens sorprenguin. I el PSC ens acaba de sorprendre molt. La noblesa obliga, doncs, a elogiar la fermesa i l'autoritat que ha demostrat el PSC davant un PSOE que, en aquests temes, no té miraments. No crec que d'aquesta tempesta en derivi una ruptura, però és cert que la distància és cada dia més notòria.

Tanmateix, si el PSC mereix aplaudiments, el capteniment del PSOE, Chacón inclosa, és cada dia més patètic. En quin moment va deixar que un grup de líders irredempts i inflexibles, incapaços de visualitzar Espanya més enllà de l'ull d'una agulla, segrestessin la seva ànima federalista? S'escolta Rubalcaba a si mateix? I anomeno Rubalcaba perquè sempre va ser un home molt tolerant en termes territorials, allunyat dels Alfonso Guerra i el seu gust per la castissa inquisició. El discurs socialista fa anys que va virar en la qüestió territorial i avui no és més que la versió progre del concepte jacobí del PP. En la qüestió sobre Espanya, la dreta i l'esquerra no es barallen perquè fa temps que són dues cares de la mateixa moneda. Però així com la dreta sempre va ser, des de les llunyanes èpoques de la contrareforma o més properes de la CEDA, la defensora d'una visió unilateral, exclusivista i unificadora, que no permetia respirar a les nacions que conformaven l'Estat, l'esquerra va tenir moments d'honestedat territorial. Hi va haver un temps en què defensaven el federalisme com la millor opció per a l'entesa entre els pobles, i fins i tot hi va haver un temps en què pensaven que els pobles esmentats tenien dret a l'autodeterminació. Avui són una caricatura del que van ser, un simple espantall de la seva pròpia història, reduïts a la categoria d'ala esquerra del comissariat de l'Espanya una. On són els federalistes, els que un dia van pensar en una altra Espanya possible, els que van creure en el diàleg entre pobles com a solució a l'Estat? Ni hi són ni, d'acord amb els resultats, se'ls espera, la qual cosa deixa el PSOE sol davant la seva pròpia misèria.

Chacón és, en aquest sentit, l'exemple estrident d'aquesta caricatura, la seva darrera i més trista ganyota.