Ara

ORGANISMES INTERNACIONALS

Tenir padrins, la clau per ser un nou estat a l'ONU

Ban Ki-moon lidera un organisme avesat a reconèixer nous estats

DAVID MESEGUER 

Barcelona | Actualitzada el 07/04/2013 00:00

El primer ministre de Kosovo, Hashim Taçi, amb la nova bandera després de la declaració d'independència el 2008. El primer ministre de Kosovo, Hashim Taçi ARMANDO BABANI / EFE







"Les qüestions pendents entre els països i dins els països s'han de resoldre sempre a través de mitjans pacífics i per la via del diàleg, tot respectant les aspiracions genuïnes dels pobles", responia Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides, en ser preguntat pel procés sobiranista català durant la seva visita oficial a Andorra dimarts. La normalitat expressada pel màxim dirigent de l'ONU contrasta amb les reticències de diferents governs i organismes internacionals per abordar els processos d'autodeterminació.

De fet, durant la reunió que van mantenir Mariano Rajoy i Ban Ki-moon dijous a Madrid, van tractar la crisi de Síria i Corea del Nord i la situació sahraui, però en cap moment van posar sobre la taula la qüestió catalana, malgrat que l'ONU és la màxima organització internacional i el seu principal objectiu és "facilitar la cooperació en assumptes com el dret internacional, la pau i la seguretat".

Rosana Alija, professora de dret internacional públic de la Universitat de Barcelona, indica a l'ARA que "un estat ha de tenir un territori i una població definida i un govern efectiu capaç de participar en les relacions internacionals". Alija afegeix que "el reconeixement d'un estat per part d'altres estats és declaratiu però no constitutiu" i remarca que "els estats amb reconeixement limitat com Ossètia del Nord i Kosovo presenten problemes pràctics d'interrelació diplomàtica i comercial". Per tant, per erigir-se com a nou estat no és imprescindible el reconeixement de l'ONU, però ser-ne membre facilita les relacions amb els governs i organismes internacionals.

Des del 1991, 27 països han passat a ser membres de les Nacions Unides -és el cas d'Andorra-, la gran majoria nascuts a partir de la desintegració de Iugoslàvia i la Unió Soviètica. Perquè un estat sigui admès com a membre de l'ONU, ha de presentar una sol·licitud que ha de ser aprovada pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat -la Xina, els Estats Units, França, Rússia i el Regne Unit- i finalment votada per l'Assemblea General, on ha d'obtenir dos terços dels vots. Els dos últims estats que han fet augmentar la llista de membres de l'ONU fins als 193 són Montenegro el 2006 i el Sudan del Sud el 2011 després de fer referèndums d'autodeterminació.

Consens amb l'estat matriu

En el cas montenegrí, Rússia va aprovar-ne l'ingrés com a estat membre perquè Sèrbia va donar el vistiplau per fer el referèndum que va resultar favorable a la independència. D'altra banda, gran part dels estats membres de l'ONU, entre els quals els EUA, són partidaris del reconeixement de Kosovo, ja que la seva declaració d'independència unilateral va produir-se després d'un episodi de repressió i violació dels drets humans. Moscou, aliat de Belgrad i amb la qüestió txetxena encara per resoldre, ha utilitzat la seva posició de membre permanent del Consell de Seguretat per vetar qualsevol reconeixement del país balcànic.

Rosana Alija recorda que "els nous estats nascuts a partir d'un referèndum consensuat pel territori que aspira a la independència i l'estat matriu, el cas d'Escòcia i el Quebec, tenen molt més fàcil el reconeixement per part d'organismes internacionals com l'ONU que no pas els països que s'han independitzat de manera unilateral".