La Vanguardia

Mas i el destí del cul-de-sac

En recapacitar, suggereix Schopenhauer, ens fa l'efecte que hem estat guiats per un poder estrany



Antoni Puigverd


Un vell dilema filosòfic -el que oposa el determinisme a la llibertat- troba en el cas d'Artur Mas un exemple interessant i tràgic. La mitologia grega no donava cap esperança als individus, descrits com a mers executors d'un destí prefixat. El cas més cèlebre és el d'Èdip, que acabarà matant el pare, casant-se amb la mare i engendrant quatre fills de l'incest, tal com havia predit l'oracle. En canvi, un típic proverbi llatí ja és ultraliberal: Faber est suae quisque fortunae. Cadascú és artífex de la fortuna pròpia. Des d'aleshores, aquest debat s'ha anat decantant cap a la llibertat o cap al determinisme, segons es tingui una visió optimista o pessimista de la condició humana. El dilema, inesgotable, arriba fins avui: els liberals creuen que l'individu se'n sortirà, si s'ho proposa; mentre que la socialdemocràcia creu que cal protegir els febles, determinats per l'origen.

D'entre les aportacions més suggestives que entorn d'aquesta discussió podríem adduir, hi ha les del llòbrec i agut Schopenhauer. Al quart assaig de Parerga i paralipomena, sosté que només és possible conèixer el destí quan ja ha esdevingut, no pas abans. Els fets que ens passen només els podem analitzar quan ja han culminat el curs. Aleshores descobrim la causalitat que aquells fets, aparentment caòtics, amagaven. A vegades, suggereix Schopenhauer, les nostres vides ens van bé o, al contrari, malament, i la gent sol comentar-ho dient: "S'ho mereix!" o "Es veia a venir!". És el que li passa aquests dies a Artur Mas. Ara tothom l'assenyala amb el dit: "S'ha ficat en un cul-de-sac!". Què s'hi pot fer en un cul-de-sac? O xocar contra el mur o tirar enrere. Si xoques, t'esclafes. I si tires enrere, què hi trobes? Els que no et van deixar més camí que el cul-de-sac. Abans d'ajudar-te a sortir, aquests et faran passar per l'adreçador. Voldran fer-te anar dret com un ciri.

No hi ha manera de sortir ben parat del cul-de-sac. Si, a causa de les enormes dificultats financeres de la Generalitat, t'humilies (com va esbossar Mas la setmana passada), t'ho faran pagar. I, per postres, una part considerable dels teus votants t'abandonarà per anar-se'n a l'ERC de Junqueras. Parlant de Junqueras: està molt ben assegut, cuinant els vots de CiU que es menjarà. Mentre el PP força Mas a recular per repassar-lo, ERC l'empeny a xocar contra el mur.

¿Com ha arribat Mas a aquest cul-de-sac? Culminada la modernització d'Espanya amb els governs de González i Aznar, el catalanisme estava neguitós. Perillava la supervivència de l'eix econòmic barceloní (en risc de provincianització) i perillaven, per la pressió aznariana, els elements de nació cultural que Catalunya havia aconseguit mantenir a través de segles de dificultats. D'aquí prové la desventurada renovació de l'Estatut. Que va culminar en la divisió i el fiasco del referèndum; i amb la sentència del TC.

Ara sembla que els partidaris del diàleg en abstracte no se'n recordin, però la sentència del TC no deixa cap més horitzó al catalanisme que el de l'acceptació submisa dels postulats de la majoria dels espanyols. Sense la possibilitat d'un dret català de bloqueig, la democràcia espanyola només deixa al catalanisme llibertat per fantasiejar; però li barra tots els camins reals. No és estrany que, davant la resposta estupefacta dels partits centrals (PSC, CiU), que no sabien què dir ni què fer, explotés l'independentisme de carrer (el corrent més organitzat de la societat catalana). Gran manifestació. Aleshores Mas (que fins a aquell moment era un polític sense aura, per bé que depurat pels anys viscuts al desert de l'oposició) se sent impel·lit al gest històric. Podia no fer-ho? Ara és fàcil dir que havia d'haver aguantat la pressió. Però on seria ara? Al mateix cul-de-sac que el TC va decretar; amb les mateixes dificultats de finançament; i amb el PP i ERC esperant-lo a cada banda, mirant d'emportar-se la ferralla. Mentre no es mogui algú a Madrid seriosament, no és de rebut apel·lar, en abstracte, a la represa del diàleg.

Som on sempre hem estat: en un empat d'impotències mútues, que perjudiquen tant Catalunya com Espanya. Som on érem: ni Catalunya té prou força per anar-se'n; ni, malgrat els tribunals i la retòrica uniformista, Espanya no aconsegueix domar Catalunya. Schopenhauer ho anomena "fatalisme transcendental". Cada existència, per enrevessada que sigui, conforma un sentit congruent amb ella mateixa. Aquest fatalisme té, segons Schopenhauer una part consoladora i una part de veritat. Ens agrada pensar, diu, que som amos del nostres actes però, quan recapacitem sobre el que hem fet, ens fa l'efecte que hem estat guiats per un poder estrany. Schopenhauer coincideix amb l'Olivia de Nit de Reis de Shakespeare, quan exclama: "Ara, destí, ja pots mostrar el teu poder: el que ha de passar, passarà: ningú no és amo d'ell mateix".