La Vanguardia

Opinió

Crisi (47): sense rumb

Xavier Sala i Martín


Quan ja molts creien que la crisi econòmica s'estava acabant, el caos a Xipre ens fa retrocedir un any i ens torna als terribles dies del 2012. Els recorden? Les borses es desplomaven, les primes de risc es disparaven i tots els ciutadans d'Europa sabíem de memòria els partits polítics que es presentaven a les eleccions de Grècia!

Malgrat que Xipre és una economia insignificant en el conjunt de la Unió Europea (el seu PIB és inferior al de Girona), el seu rescat va fer trontollar les borses de tot el món i pujar les primes de risc de la perifèria europea i va fer que els ciutadans de la UE ens enganxéssim de nou al televisor, pendents de si els caixers automàtics de Nicòsia permetien treure 300 o 500 euros.

La nostra preocupació pel que s'esdevenia a Xipre no es devia tant a la solidaritat altruista envers els nostres socis i amics (la probabilitat que algú de nosaltres conegui algú de l'illa és realment baixa) com al temor egoista que, a través del contagi, el que passava allà ens podia afectar a nosaltres. I molt em temo que el nostre temor estava més que justificat: la gestió de la crisi per part de les nostres autoritats ha estat tan atroç i deplorable que s'ha fet palès i transparent que estem sent governats per una colla d'incompetents que no tenen ni idea de com treure'ns d'aquesta crisi.

La cosa ja va començar malament amb la proposta inicial de rescat, que incloïa un impost, o més aviat una confiscació, del 6,75% dels dipòsits bancaris garantits. És a dir, segons el pla inicial, els pensionistes i treballadors xipriotes amb menys de 100.000 euros al banc perdien, per sorpresa, el 6,75% dels seus estalvis. Això traspassava una línia vermella que fins aquell moment havia estat sagrada a la UE: els dipòsits de menys de 100.000 euros estaven garantits, passés el que passés. Punt final. En anunciar que es confiscava el 6,75% dels dipòsits assegurats, el pla xipriota feia saltar pels aires aquesta regla d'or de la UE.

És cert que aquest pla inicial no s'acabarà duent a terme, però això no és gràcies que les autoritats europees ho impedissin, sinó al fet que el Parlament xipriota el va tombar. La democràcia té aquestes coses. El problema és que, en haver estat beneït per la UE, ara tots sabem que les nostres autoritats estaven disposades a permetre que els petits estalviadors perdessin una part dels seus diners per rescatar els grans bancs. I això pot tenir conseqüències catastròfiques. Per exemple, així que tornin els rumors de rescat a Espanya, ¿qui evitarà que els ciutadans corrin a treure els seus diners del banc, tot provocant el seu col·lapse financer? Sí! Ja em sé de memòria tot el mantra recitat pels ministres: que si "Xipre és diferent", que si el seu sistema bancari és "un cas únic" i que si a Espanya els dipòsits "estan més que garantits". Però, deixant de banda els discursos de propaganda política, exactament qui els garanteix, els dipòsits? El mateix Govern que en té prou amb dir allò de "la cosa és pitjor del que crèiem" per fer el que ens havia garantit que no faria mai, com és apujar l'IVA o el IRPF? I com garanteixen els dipòsits? Amb quins diners, si Espanya no té ni un euro? O amb quines lleis, si són capaços de canviar la Constitució en un cap de setmana quan ho exigeix Merkel? La porta de les confiscacions dins la UE, doncs, ha quedat irremeiablement oberta. I això ho pagarem.

El segon senyal que estem governats per ineptes ens el va donar el dia del rescat final. A diferència d'Irlanda o Espanya, on no es va deixar caure cap banc i on el rescat bancari anirà a càrrec dels contribuents, a Xipre es permet que tanqui les portes el segon banc més gran del país, el Laiki, i s'obliga els altres bancs a "autorescatar-se" (en anglès se'n diu bail in en contraposició al rescat normal, que es diu bail out): és a dir, els diners del rescat no els posen els contribuents, sinó els més directament implicats amb el banc: primer els accionistes, després els creditors secundaris o júniors, seguit dels creditors principals o sèniors i, si fa falta, els dipositants no assegurats de més de 100.000 euros. Tots els dipòsits de menys de 100.000 euros, tant si són del banc fallit com dels altres, seran retornats íntegrament... tot i que no se sap quan.

Els lectors que segueixin aquesta columna deuen saber que aquesta és l'estratègia que he defensat des de fa anys: tancar els bancs fallits, utilitzar els diners dels inversors i bonistes per pagar-ho i protegir els dipositants assegurats. Per què dic, doncs, que l'adopció d'aquesta estratègia demostra que estem governats per ineptes? Doncs perquè el dia que es va aprovar aquest segon rescat de Xipre, el president de l'Eurogrup i ministre de Finances holandès, Jeroen Dijsselbloem, va anunciar que "aquesta serà la nova política de rescats a Europa"... però 24 hores més tard va ser desmentit per la resta d'autoritats europees, incloent-hi el ministre de Finances alemany i gran protector de Dijsselbloem, Wolfgang Schäuble. Totes aquestes declaracions i contradeclaracions contradictòries no fan sinó demostrar que, just quan la UE es troba immersa en la pitjor crisi bancària i financera de la seva història, les seves autoritats econòmiques simplement no tenen una política bancària i financera clara.

I aquí és on rau la veritable catàstrofe europea: en un moment en què els nostres líders haurien de fer gala de claredat d'idees, fermesa en les conviccions i sense espai per a la improvisació, resulta que es mostren erràtics, contradictoris i sense rumb.