• 3 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Màrius Carol

L’art de menjar

Rajoy i Mas van dinar sabent que hi ha un marge per a l’entesa i un altre per a la discrepància

Un àpat a palau pot ser un acte de complicitat o una cerimònia de protocol. Mariano Rajoy i Artur Mas van decidir dinar junts a Presidència sense que transcendís, com un episodi a mig camí entre la connivència per intentar rebaixar tensions i el cerimonial per buscar acords. Van fer un dinar lleuger –cap dels dos presidents no és comensal de gustos complexos– i van beure vins de criança que no endarrereixen la digestió. Són dos personatges prou llestos per saber que hi ha un marge per a l’entesa i un altre per a la discrepància, però el moment requereix bones cares, converses fluides i aliances bàsiques. Els dos mandataris coincideixen en la frugalitat, la sobrietat i la temprança. Es podria pensar que tenen una influència luterana: tots dos creuen en la prudència, l’ascetisme i l’austeritat. Pot ser que els costi d’entendre’s amb Angela Merkel, però no seria estrany veure’ls anar junts de vacances.

El dijous 21 de març, com si anunciessin una primavera política, es van veure al palau de la Moncloa en el que resulta una trobada de responsabilitat, al marge de les divergències. Van posar les cartes de cara amunt des del primer moment: Espanya necessita Catalunya com a locomotora per sortir de la crisi i Catalunya requereix d’Espanya per pagar els seus compromisos. I es van donar una setmana per revelar aquesta trobada. Del referèndum, no en van parlar: ni els uns poden prescindir de la consulta perquè els dirien traïdors, ni els altres poden acceptar-la perquè els qualificarien de deslleials. Es tractava d’abordar l’essencial i ajornar el que és redundant. Va anar acceptablement bé. Amb Rajoy és impossible enfadar-s’hi, i amb Mas resulta dificilíssim sentir-se maltractat.

Els palaus tenen l’encant de les mansions que ho han vist gairebé tot i dels salons que no han sentit pràcticament res. I és que els miralls no parlen i les parets no hi senten. A dins, s’hi articulen pactes i es difereixen desacords. Per això és important el cuiner, perquè si abusa de les salses o es recrea amb les decoracions, l’àpat resulta indigest, com li va passar a Eduard VII quan va visitar Alfons XII: el menú va ser excessivament pesant i els vins pujaven al cap. El monarca espanyol va voler fer un recorregut gastronòmic pel país a través dels seus plats més representatius i el resultat va ser que l’hoste es va marejar durant el periple.

Rajoy i Mas van fer el que se n’esperava: parlar de les seves desavinences, mentre bevien el vi jove a xarrups. La premsa de Madrid ha denunciat deslleialtats, o fins i tot conjures. Hi ha una Espanya que no sap viure sense la seva ració d’anticatalanisme, com tampoc no entén que el pluralisme és constitucional. Mentre tots dos dinaven, hi havia qui s’indigestava amb les pròpies insídies. Són els de sempre, que amb la seva existència només busquen intoxicar-nos.