La Vanguardia

  • Jordi Barbeta

Sísif ja no pot amb la seva ànima

Les coses són com són i potser per això haurien de ser d’una altra manera. Si Catalunya aporta al conjunt de les comunitats autònomes més recursos dels que rep, qualsevol acord que signifiqui reduir la factura catalana implicarà que les comunitats que es beneficien d’ella hi surtin perdent, per això s’hi oposaran sempre. S’hi oposaran sempre i no ho aprovaran mai i no se’ls pot retreure res perquè ningú no està obligat a donar suport a una cosa que va en contra dels seus interessos. Les reformes quinquennals del sistema de finançament han esdevingut des del punt de vista català una representació contínua del mite de Sísif. Pujar la pedra fins al cim semblava un cop i un altre una missió impossible que s’aconseguia i se celebrava a so de bombo i platerets just abans que la pedra rodés muntanya avall. De fet, els governs espanyols, populars o socialistes, sempre han practicat el que ara preconitzen els barons del PP. Arrencaven la negociació amb Catalunya de forma bilateral, tancaven l’acord in extremis i, tot seguit, l’aplicaven a la resta de comunitats. De manera que tot el que havia guanyat Catalunya es compensava a les altres, directament o a través de subvencions o inversions de l’Estat. El resultat era que Catalunya no es movia en el rànquing del finançament autonòmic i sortia perdent en el conjunt de la inversió pública. Contribuïa més però en rebia menys i a fi de comptes Catalunya quedava relativament més pobre que les comunitats que es beneficiaven de la seva solidaritat.

Precisament perquè el règim comú de les comunitats autònomes ha funcionat com ha funcionat i no hi havia manera de trencar la teranyina, Artur Mas va plantejar a Mariano Rajoy un pacte fiscal que consistia bàsicament que Catalunya fos una excepció en el sistema Lofca, com ho són el País Basc, Navarra i en bona part Canàries. És fàcil d’entendre que una negociació entre dos resulta més equilibrada que la que s’ha vingut reproduint cada cinc anys de Catalunya contra 14 o fins i tot 16 si es compten Ceuta i Melilla.