La Vanguardia

Kepa Aulestia

Moratòria

La reunió que la passada setmana van mantenir Rajoy i Mas va semblar que confirmava la definitiva distensió que populars i convergents procuraven últimament. El Govern de Madrid necessita treure’s pressió allà on pugui, i una espiral de desacords amb la Generalitat li consumiria energies que necessita per recuperar-se del desgast que li ha suposat el seu primer any d’ajustos; especialment després de veure’s obligat a corregir a la baixa les seves previsions per a aquest exercici i per al pròxim. Però al costat d’això la projecció internacional d’aquesta espiral danyaria, en termes relatius, més Madrid que Barcelona; no perquè en l’esfera europea es vegi amb simpatia l’opció sobiranista sinó a causa que la incapacitat de l’Estat d’apaivagar el litigi “identitari” incrementaria la “prima de risc” que políticament es veuria obligada a abonar Espanya davant els seus socis.

Per la seva banda, encara que el president Mas presentés ahir l’“emergència” financera i la “supervivència” de l’autogovern com a tasques que cal alternar, el Govern convergent de la Generalitat no pot continuar aspirant a més quan es veu impossibilitat per oferir menys a la societat. Encara que els problemes de solvència i fins i tot de tresoreria puguin ser transferits a l’existència d’un sistema fiscal i financer ofensiu per a Catalunya, la marxa imparable cap a la consulta tampoc no alleujaria la penúria pressupostària, sinó tot el contrari. En el pitjor dels casos PP i CiU han decidit jugar a dues baralles, mirant de no fer-se més mal mútuament però a fi de mantenir la dialèctica entre sobiranisme i recentralització. En el millor dels casos podríem estar davant una moratòria tàcita que posposi el duel final entre els que adscriuen la seva respectiva estratègia política a la pertinença a dos subjectes diferents de sobirania.

L’acord d’estabilitat subscrit entre CiU i ERC compromet els dos partits a tractar de fer la consulta sobiranista aquesta legislatura, però preveu l’eventualitat d’ajornar-ne la celebració: un supòsit de força major podria portar totes dues formacions a acordar-ho així. Davant això, la moratòria que es pogués derivar del desglaç en les relacions entre Palau i la Moncloa i del diàleg amb la resta de l’arc parlamentari català seria molt diferent. Perquè, en comptes de respondre a un factor extern a la mateixa voluntat política dels convergents, implicaria una correcció d’aquesta o, si es vol, una revisió pactada amb Madrid i amb el PSC. La discussió identitària del dret a decidir deixaria pas a altres prioritats que posarien la consulta al final de la recuperació financera que necessiten les mateixes institucions de la Generalitat en relació amb els ciutadans. Però també al final de la recuperació política que urgeix plantejar-se en una comunitat que arrossega massa anys la governabilitat com a problema i el crèdit dels seus representants públics seriosament tocat.

Malgrat que Homs de manera taxativa i Mas en un to menys contundent s’hagin referit al compromís de la consulta, és molt difícil que el plebiscit es pugui celebrar aquesta legislatura. La promesa electoral tampoc no es veuria incomplerta si el que s’imposa és el principi de realitat, no com l’expressió d’un poder dissuasiu que allunyi els catalans d’un horitzó feliç impedint-los de realitzar la seva llibertat, sinó com a constatació de la complexitat a què s’enfronta la política. Encara que el nacionalisme sobiranista no acaba d’encaixar que la pluralitat social és el reflex de les diferents dimensions en les quals operen les idees, els sentiments, els anhels i els interessos de cada ciutadà lliure. Res no pot ser més dissuasiu per a la precipitació sobiranista que saber que els sondejos a Escòcia no concedeixen més d’un terç del suport ciutadà a la independència, quan el referèndum està pactat amb Londres i fixat per d’aquí un any i mig. Deu ser que no sentir-se anglès tampoc no dóna per entossudir-se, literalment, en la construcció d’un Estat propi. De la mateixa manera que deixar de ser espanyol en cap cas garanteix més autonomia al món global.

La crisi de deute que arrosseguem obliga a contemplar-la políticament no com un contratemps passatger sinó com un tomb del paradigma en què s’ha mogut el poder polític i la mateixa societat. Els ajustos no són transitoris sinó que han arribat per quedar-se. La competitivitat dels països europeus dependrà de l’equilibri entre la seva economia productiva i les seves polítiques públiques. Catalunya representa una gran magnitud econòmica, però també social. De necessitats que han de veure’s cobertes per mantenir la massa crítica precisa per al creixement. L’equació és prou enrevessada per provar de buscar la solució mitjançant una moratòria, encara que sigui tàcita.