Ara

Sistema electoral (3): guanyar el districte

XAVIER ROIG 

| Actualitzada el 05/04/2013 00:00

En articles anteriors aquest columnista va criticar les llistes obertes perquè les considera una ensarronada degudament disfressada, i va fer una clara apologia a favor del diputat de districte. Servidor es refia dels països que estan més ben governats. Allí on la classe política no ha caigut en el corporativisme i el menyspreu vers l'elector. Ara bé, i dit això, convé veure com dur a terme l'elecció d'aquest diputat de districte. Recordin que, en general, es tracta de dividir el país en tants districtes com escons té el Parlament, i que cada partit, individu o agrupació presenti un únic candidat per districte. Sempre sota aquest principi de representació (un districte, un diputat), podríem dir que, a Europa, de sistemes per determinar quin és el candidat que s'endú el districte, n'hi ha tres. I avalats per tres grans democràcies: el Regne Unit, França i Alemanya.

Sistema majoritari (Regne Unit).Aquest sistema és el més simple: guanya el candidat que té més vots al districte. Planteja el problema que, portat al límit, pot donar una representació no proporcionada. Imaginin un districte on guanya el candidat del partit X amb el 40% dels vots (perquè tots els altres candidats han tret menys vots). Si aquest resultat es repetís a tots els districtes, aleshores el partit X tindria el 100% dels escons, havent-lo votat només el 40% de la població. El fet és improbable, però dóna una idea de la possible manca de proporcionalitat. L'any passat al Regne Unit van convocar un referèndum per modificar el sistema i fer-lo més proporcional. Va guanyar el no. Als britànics ja els està bé aquest mecanisme.

Sistema a dues voltes (França).Aquest sistema llima la sensació que algú pugui tenir de no sentir-se prou representat pel seu diputat de districte. A tal fi, només es proclama diputat el candidat que obté més del 50% dels vots. Però per als districtes on cap candidat hagi arribat a aquest 50%, es fa una segona volta amb els dos candidats més ben classificats, i els electors han d'escollir entre un d'ells. El sistema possibilita que el que va quedar en segon lloc a la primera volta potser guanyi a la segona perquè pot rebre els vots dels electors que, a la primera volta, van votar altres candidats que no van quedar entre els dos primers. Té l'avantatge que obliga a decidir-se i que ningú pot dir que el diputat no va sortir escollit per més del 50% dels vots. El diputat està, doncs, finalment, legitimat pels vots de la majoria del seu districte.

Sistema doble (Alemanya). El sistema alemany que regeix va ser dissenyat, en acabar la guerra, per les potències aliades democràtiques: el Regne Unit, els Estats Units i França (lògicament sense l'URSS, ja que als comunistes no els acostuma a venir de gust que la gent voti). Es va intentar, a més, que no es tornés a presentar la situació dels anys trenta, quan Hitler va arribar al poder mitjançant les urnes (perquè als feixistes, com als comunistes, tampoc els agrada que la gent voti). Doncs bé, a Alemanya, i als seus lands, l'elector ha de votar en dues urnes separades: una per escollir el diputat de districte (mitjançant el sistema majoritari) i l'altra per dipositar una papereta amb una llista tancada de partit (com ara fem nosaltres). Aquesta papereta amb una llista tancada no ha de correspondre, necessàriament, al mateix partit a què pertany el diputat per qui s'ha votat a l'altra urna, i té per objectiu determinar quants diputats tindrà cada partit al Parlament. Però, atenció, els escons són assignats en primer lloc als diputats de districte guanyadors, i només es fan servir els noms de les llistes tancades quan, per aquell partit, no han sortit elegits prou diputats de districte per completar la proporcionalitat que li toca segons el recompte de paperetes amb llista tancada. Per tant, els diputats de les llistes tancades van de farciment i són considerats de segona, ja que els diputats de districte són els que, lògicament, marquen el ritme polític. El sistema té de bo que dóna la possibilitat que els partits minoritaris (que mai guanyarien en cap districte) estiguin també representats al Parlament.

Conclusió: Hi ha opcions suficients per satisfer tots els gustos de l'elector. Ara, cal preguntar-se si els que tenen ganes de canviar són els nostres polítics. Perquè, al capdavall, tenen una disjuntiva: ¿volen assumir responsabilitats individuals tot lluitant per l'escó propi, o bé prefereixen deixar-se portar per la còmoda irresponsabilitat que representa anar en colla... i que mani el partit? No s'enganyin, aquest és el problema.