La Vanguardia

  • Rafael Nadal

Unitat i pensament únic


Fa dies que Catalunya viu instal·lada en una mena de treva que els dos grans corrents polítics en confrontació interpreten com una simple pausa prèvia a la victòria, que tots dos donen per segura i aclaparadora. Els partidaris de la integració espanyola sostenen que el globus secessionista s’ha desinflat i que el final de l’aventura ja ha estat objecte d’un discret pacte a tres bandes entre els governs de Madrid i Barcelona i els poders econòmics, que han apadrinat l’acostament. Els independentistes, per la seva banda, donen per fet que no ha canviat res i que cal deixar passar el temps complint un calendari que desembocarà inevitablement en el referèndum i en una inqüestionable victòria del sí. Són dues lectures voluntaristes i segurament sectàries. És molt probable que tots dos s’equivoquin i que Catalunya estigui encarant un tercer escenari molt més inquietant: atrapada contra un mur infranquejable, sense forces per escalar-lo, al mateix moment que al seu darrere s’han dinamitat els ponts i ja no hi ha possibilitats de tornar enrere. Atrapada en un bucle sense sortida.

JOMA

El bloqueig és tan notori que costa de creure que els dos grans corrents en disputa no en siguin conscients. L’autisme amb el qual uns i altres ens porten conscientment cap a un carreró sense sortida només s’explica si pensen més en els rèdits partidistes que en el projecte col·lectiu. Catalunya no ha estat immune als intensíssims moviments polítics i econòmics d’aquests darrers mesos a Europa, però tots dos segueixen actuant per inèrcia. Compleixen a cegues un guió preestablert i neguen que la realitat se’ls ha descontrolat per les crisis econòmica, financera i política, que s’han superposat al fracàs dels models de relació Catalunya-Espanya.

No es tracta de qüestionar ara les raons legítimes de cada corrent, però sí de criticar l’encaparrament en estratègies que s’estan revelant fallides. Amb bona voluntat o amb tota la mala fe, ens condemnen a una situació que s’està deteriorant ràpidament i ens porta cap a un fracàs col·lectiu de proporcions enormes.

Com es pot sortir d’aquesta espiral autodestructora? En un país tan petit i amb dues comunitats tan clarament diferenciades en la seva relació sentimental amb Espanya, resulta forassenyat esperar un decantament majoritari de la ciutadania que desempati definitivament la situació. No es produirà. Potser el globus independentista es desinfla, però no hi ha cap símptoma que les forces desencantades o escèptiques puguin estar passant a engruixir les files partidàries del model derivat de la sentència contra l’Estatut. Més aviat al contrari; semblen forces defraudades per alguns partidismes al bloc catalanista, però radicalment indignades amb els abusos de l’aparell de l’Estat.

No hi haurà independència sense la unitat simultània de totes les forces catalanistes en l’exercici del dret a decidir, en la lluita contra la crisi i en la regeneració democràtica. I tampoc no hi haurà una reconciliació amb les institucions espanyoles si des de l’unionisme no hi ha gestos rupturistes que reconeguin a la Constitució la personalitat i la llibertat de Catalunya. Que no s’equivoquin, potser la mobilització que es va fer visible l’Onze de Setembre no serà majoritària per guanyar la independència –només les urnes ho diran–, però és més que suficient per impedir una marxa enrere cap a la submissió indissimulada de Catalunya, que molts ciutadans senten discriminatòria i indigna.

Catalunya està condemnada a un bloqueig empobridor i permanent –letal també per als interessos d’Espanya–, a menys que les forces cíviques i polítiques bandegin el partidisme i pactin una fórmula i un calendari de sortida de l’atzucac. Els pobles petits només es sobreposen a les crisis unint-se al voltant d’objectius comuns, però aquí polítics, intel·lectuals i classes dirigents descarten l’esforç unitari perquè –diuen– és uniformador i consolida el pensament únic. És ridícul. Els països i regions del planeta s’agrupen cada cop més en la defensa unitària dels seus interessos a partir de mínims denominadors comuns.

No hi haurà desbloqueig si Catalunya i els seus representants no pacten la celebració del referèndum, esgotant totes les vies per fer-lo legal, però també aclarint com es donarà la paraula als ciutadans si al final Espanya no ofereix una fórmula constitucional. Tampoc no té sortida si no acorda des d’ara la plena acceptació del resultat –és obvi–, amb lleialtat plena i activa: un cop els ciutadans s’hagin pronunciat, tots hauran de treballar lleialment pel país; si guanya la independència, els unionistes hauran de treballar perquè Catalunya s’independitzi amb els mínims costos i els màxims avantatges; si guanya el manteniment de la integració espanyola, els secessionistes hauran de treballar lleialment per enfortir el paper de Catalunya al conjunt de l’Estat.

Personalment, crec que Catalunya és una nació que té dret a decidir lliurement el seu futur; crec que hi ha sortides molt més eficaces i justes a la crisi i crec imprescindible forçar la regeneració política que els partits són incapaços d’abordar. Però estic disposat a signar des d’ara el meu compromís que col·laboraré lleialment amb la majoria al servei de Catalunya i dels catalans siguin quines siguin les decisions que els ciutadans prenguin lliurement sobre cada un d’aquests escenaris. I no per això trairé les meves conviccions. Qualsevol cosa és millor que aquesta paràlisi actual. A Catalunya potser hi sobra pensament únic, però hi segueix mancant unitat.