La Vanguarfdia.

  • Joan-Pere Viladecans J.P. VILADECANS, pintor

S’autoodia Catalunya?

No és una patologia. És un mal assumpte. O sigui, pitjor fins i tot: una cosa difícil de tractar. L’autoodi, com a ciència social es va estudiar a començaments del 1950 als Estats Units, però és una contumàcia secular que afecta persones, ètnies, països... És el cas de Catalunya? S’autoodia Catalunya? Ho sembla, i no d’ara. És cert que davant agressions flagrants i concretes, clamorosament injustes, Catalunya ha reaccionat, s’ha commogut i alçat en una sola veu. Una fogonada d’unitat. L’apoteòsic destapament d’una beguda amb gas i..., tot seguit, els retrets, els matisos. El sotsobre. La falta de cohesió. Els “sí, però...”. La implacable retòrica dels pusil·lànimes. Potser sigui una qüestió difícil de diagnosticar, una cosa impossible d’explicar..., és un sentiment d’inseguretat pròpia i col·lectiva. De desconfiança en les mateixes forces, o de rebuig del grup al qual, es vulgui o no, es pertany. Catalunya s’ha passat la vida preparant-se per a alguna cosa, però sembla que aquesta “alguna cosa” es troba suspesa en alts núvols. És com si ens planegés un ADN de perdedors. O de resignats. Desconfiem dels nostres conciutadans, dels nostres literats, dels nostres artistes, dels nostres intel·lectuals... Com si vivíssim fent nostra la frase de Benjamin Péret: “Com pot ser un geni si és el meu veí!”. Com és possible que un país secularment farcit d’una desbordant creativitat s’hagi dissipat en discutir matisos, en enaltir uns en detriment d’altres, en menystenir aquell en benefici d’aquell altre? Dalí o Miró? Foix o Espriu? Raimon o Serrat?... Incapaços de donar una resposta comuna. De sumar i no dividir. I això per no parlar del provincianisme d’esperar l’aval estranger per reconèixer allò que és propi. Gaudí, per exemple. No és això autoodi? Alguna cosa o algú, l’atzar o la conjunció astral, haurien de protegir Catalunya de si mateixa. Els polítics, la política? És difícil, molts d’ells han fet de Catalunya la seva professió i no la seva passió. Suposant que, més enllà de la funció pública, hi pugui haver passions i desinteressades voluntats de servei al país. Al bé comú. Catalunya necessita alliberar-se de l’autoodi. D’aquesta anèmia que debilita el malalt crònic. Catalunya ha d’alçar-se orgullosa de la seva cultura, del seu idioma, de la seva gent... Amb grandesa. Només així se’n sortirà de l’autoodi. Només així s’afronta el futur.