• 6 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Graupera

Identitat i consens

Hi ha tres categories d’identitat: la que ens ve donada, la que triem i les apetències temporals

Les raons del consens s’entenen millor si separem la identitat de cadascú en tres categories, encara que no siguin gaire científiques. La primera la formen els trets que no podem triar. Hi cap des del caràcter i la biologia fins a la família i la cultura. Jo no vaig triar ser calb ni ser maldestre, ni vaig triar néixer en una família catalanista i religiosa. Podria haver triat no ser ni una cosa ni l’altra, i de fet, les meves creences s’assemblen poc a les dels meus pares i avis, però els problemes i virtuts de ser català i de viure en un país catòlic no me’ls estalvia ningú. Podria haver trencat amb tot com podria dur perruca, però l’esforç de ser tota una altra cosa hagués estat tan evident que tampoc podria negar d’on vinc.

Dins de la segona categoria hi ha les coses que hem anat triant. La clau és que siguin determinants: estudiar una cosa o una altra (o no-res), casar-te o no casarte, avortar o no quan l’embaràs no és desitjat, deixar o no una feina humiliant, estar disposat als sacrificis del risc o atrinxerar-se en les seguretats immediates, i coses així. Certament, aquestes tries només es pot dir que les fem en un sentit lax, molt generós, de la llibertat. La identitat primària hi afecta tant com les circumstàncies econòmiques i psicològiques. Però són eleccions que et distingeixen de familiars i amics, i són tan influents en les conviccions ideològiques com ho poden ser els orígens culturals o l’educació de casa.

La tercera categoria són les apetències temporals. El primer cop que vaig estudiar el comunisme, a 8è d’EGB, em va semblar una idea collonuda, i ara mira. Als 18 anys m’agradava Sabina i ara el trobo horrorós. I als 25 era un independentista utòpic i ara penso que o ho encarem honestament o això serà un merder. En cadascun d’aquests moments, les apetències em definien tant com tots els atavismes, igual que ara em defineix haverles abandonat.

Distingir-les serveix per explicar que el canvi de l’statu quo que li ve a Espanya depèn de l’articulació d’aquests tres vectors. Al consens per l’Estat propi, o pel republicanisme, o pel federalisme, o per la revolució social, i a tots llurs antònims, cadascú hi arriba per camins diferents. En cada opció política hi conviu gent a qui li pesa més la identitat primària, i en són reserva moral i gota malaia; gent que s’hi adhereix per la via de la identitat secundària, i en són la força electoral i la raó del canvi; i gent que s’hi suma terciàriament, per banalitat o necessitat emocional, i són els que la fan inevitable.

El sobiranisme democràtic viu un moment dolç en els tres estadis, i només perd aigua en el tercer nivell, el més fàcil de solucionar, mentre guanya gruix en el segon, que és el clau. A Catalunya, l’espanyolisme depèn de la identitat primària, i a tot Espanya, té els del segon i el tercer grup completament desorientats, i amb ganes de trobar una raó per no acabar de desesperar-se, sense èxit.