Ara

FINANCES PÚBLIQUES

El sudoku impossible de Rajoy

La negociació del nou sistema de finançament amenaça d'obrir esquerdes a dins mateix del PP
M. EUGÈNIA QUETGLAS 

Madrid | Actualitzada el 07/04/2013 00:00

El sudoku impossible de Rajoy







"Tots som al mateix vaixell". Mariano Rajoy, que va pronunciar aquesta frase en qualitat de president del PP dimarts passat a la junta directiva, es va oblidar de matisar acte seguit que ell és el capità de l'embarcació i que, com a tal, és qui decideix on s'ha de col·locar cada un dels membres de la tripulació i quins galons tindrà cadascun.

Davant el pròxim repte, el del nou model de finançament autonòmic, no hi ha perill que ningú s'amotini, però cadascú marca el seu terreny. És a dir, els barons territorials del PP, a l'espera que Rajoy defineixi quins són els eixos essencials del futur sistema, ja posen en marxa els seus plans per no perdre posicions per quan comenci la llarga i costosa negociació per trobar una fórmula que millori la situació de totes les tresoreries autonòmiques.

Les alarmes a les comunitats populars es van encendre quan es va fer públic que Rajoy s'havia reunit en secret amb el president de la Generalitat, Artur Mas. La conversa que van tenir només la saben ells en detall, però davant les suspicàcies creades sobre suposats "privilegis" catalans, el líder del PP va donar un cop de timó per relaxar els ànims a la vegada que intentava obrir-los els ulls davant la realitat: si no es parla amb Catalunya i es deixa que s'enfonsi, tota la resta del sistema autonòmic hi anirà al darrere. Rajoy ha après la lliçó: Catalunya és el motor d'Espanya, imprescindible per recuperar la velocitat de creuer. Si no es recupera, l'economia no arrenca.

A Rajoy li ha tocat governar el pitjor moment de la democràcia espanyola. Amb un afegit: ell no té la fortalesa interna del seu antecessor popular, José María Aznar. El seu govern està sustentat per una majoria absoluta a les Corts que li dóna marge per fer el que li plagui sempre que no topi amb la política d'austeritat europea. Aquesta comoditat no es correspon, però, amb els nivells de satisfacció entre l'opinió pública que mostren les enquestes, i el més greu per a ell és que la carpeta de problemes al pont de comandament de Génova creix.

El cas Bárcenas està minant els fonaments del partit fins al punt que en fa trontollar la cúpula; unes fotografies del passat poden hipotecar el futur del que es dibuixava com el dofí de Rajoy, el president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, i la lideresa del PP madrileny, Esperanza Aguirre, segueix ferma en la seva tasca de desestabilitzar Rajoy. Ara, quan ell intenta obrir el diàleg amb Mas -amb el dret a decidir com a línia vermella-, Madrid, en veu del seu president, Ignacio González, comença la batalla perquè Rajoy no tingui la temptació de ser condescendent amb Catalunya.

Quan Madrid va sentir que s'obria el ball de la negociació del finançament, es va arromangar i va fer públic el seu full de ruta. Al primer paràgraf exposa textualment: "El nou model no podrà incórrer en l'errada del vigent, que va néixer de la negociació bilateral entre el govern de la nació i una única regió, que es va imposar a la resta". La "única regió" a què es refereix la Comunitat de Madrid és Catalunya.

Històricament, la Generalitat sempre s'ha posat al capdavant de les reivindicacions autonòmiques. Els governs de CiU i els tripartits, tant si hi ha hagut socialistes com populars a Madrid, sempre han picat el gel i forçat la negociació. Després, la resta s'apuntaven a les millores, uns en una primera fase, firmant el que s'havia acordat, i d'altres beneficiant-se'n a la llarga, quan la justícia ha determinat que se'ls havia de compensar per no haver rebut la part proporcional del pactat amb González o Aznar.

Una situació que es podria repetir no només amb Andalusia, que sempre havia estat díscola tret del 2009, sinó en les seves pròpies comunitats. Dels quinze governs implicats en la negociació (els que no tenen règim foral) onze són del PP i tenen interessos oposats. Rajoy tindrà feina a acordar un model que satisfaci tots els seus barons .

Madrid, el País Valencià i les Illes Balears necessiten un model semblant al que voldria Catalunya, malgrat que no ho volen admetre. A l'altre costat, Extremadura i les dues Castelles, que han de batallar amb els seus perquè no es giri la truita i desaparegui el principi de "solidaritat". Tot amb un paper complicat per a la presidenta de Castella-la Manxa, María Dolores de Cospedal, que no pot fer enfadar Rajoy per la seva condició de número dos del PP espanyol.

Feina tècnica

El rumb de la negociació l'han de posar les conclusions d'un grup de treball que es crearà aquest mes a instàncies del Consell de Política Fiscal i Financera, en què s'aixeca acta dels acords econòmics entre les comunitats i el govern central.

Hisenda no dóna pistes i s'aferra al fet que els experts encara no s'han posat a treballar i a una qüestió tècnica com és que només s'han liquidat els dos primers exercicis (2009 i 2010) de l'actual model. Fins al juliol no es tancarà el 2011. El retard en les liquidacions els fan pensar que unes conclusions ràpides serien "distorsionades".

El ministeri de Cristóbal Montoro fa un avís clar: "No hi haurà partides addicionals fora del sistema, com s'ha fet per compensar els que estan descontents". Així doncs, mutisme sobre cessions d'impostos. Expliquen que la Moncloa va picar la cresta al ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, per parlar-ne la setmana passada. Es va comprometre a no dir res més d'un tema que pot crear encara més problemes interns a Rajoy.