• 7 abr 2013
  • La Vanguardia (Català) / Enric Juliana

Espanya afegeix el seu ofec al dòmino del sud d’europa


Erosió de la monarquia, PP i PSOE per sota del 50%, indignació a l’alça, Catalunya...

DESINFORMACIÓ La Zarzuela i la Moncloa desconeixien la imminent imputació de la Infanta MANIOBRES Zona de mines: s’intentarà torpedinar la solidesa del príncep Felip NOVETATS Gest austrohongarès en plena tempesta amb Catalunya: l’encàrrec a Roca

Sensació de crisi de règim. En l’era de l’acceleració del temps històric, els horitzons s’aplanen. Boira. Grans ajustos en la cadena internacional del treball. Estats nacionals cansats. Eclosió d’una nova esfera individual: l’home endollat a la xarxa. I el soroll insomne de la mediàtica. Les velles costures rebenten. Moltes coses canviaran perquè les noves línies de força trobin seient en la confusió del món connectat. L’impressionant embolic espanyol forma part d’aquest context. Tot tremola a l’Europa del Sud.

DANIEL OCHO DE OLZA / AP / ARXIU

A Portugal, el Tribunal Constitucional acaba de declarar il·legals part dels sacrificis imposats per la troica –l’eliminació d’una paga extra dels funcionaris–, amb la consegüent desautorització del Govern de centredreta de Pedro Passos Coelho. La insurrecció té darrere seu el president de la República, Aníbal Cavaco Silva (del mateix partit que Passos), un home molt ben connectat amb l’estament funcionarial. Els ministres independents són a la corda fluixa. Elits en lluita davant l’enutjós repartiment del preu que s’ha de pagar per la crisi.

Itàlia es regeix des de fa dies per un govern provisional (Mario Monti, afeblit i en funcions), mentre es prepara el conclave que d’aquí a unes setmanes elegirà el nou president de la República, figura arbitral decisiva davant d’un Parlament sense majoria i abocat a noves eleccions. Itàlia, tercer país de la Unió Europea, funciona amb el pilot automàtic. L’euro, tanmateix, manté el seu valor (depreciació de cinc centaus de dòlar aquesta setmana) i el diferencial del deute continua estable.

Al mosaic balcànic la gran incògnita són els bancs d’Eslovènia i la tragèdia hel·lènica segueix el seu curs, així a Atenes com a Nicòsia. L’atles mediterrani torna a ser homèric. Incertesa en una ribera; incendi a l’altra. Escil·la i Caribdis. A Roma, el nou Papa predica fraternitats franciscanes amb intel·ligència de jesuïta.

A Espanya, ofegada per un deute de més de dos bilions d’euros, la monarquia viu el seu pitjor moment des de la restauració del 1975. Desorientació, atemoriment i improvisació. Atenció a aquesta dada: la Zarzuela i la Moncloa es van assabentar el mateix matí de dimecres de la imputació de la infanta Cristina. No n’estaven advertits. No en sabien res. Les orelles i les antenes de l’Estat estan tan concentrades a Barcelona, que no capten el soroll de papers a l’illa de Mallorca. Ni tan sols no coneixen amb temps suficient el verí d’algunes novetats editorials.

Crisi de règim, escriu Ignacio Camacho, un dels millors articulistes de Madrid (diari ABC). Monarquia en escac. La infanta Cristina, imputada. El gendre Urdangarin, condemnat per la societat. El rei, enfosquit, desdibuixat i convalescent, amb el meteorit Corinna en òrbita. Joancarlistes en retirada sobre un fons social d’irritació majúscula. La solidesa del Príncep serà torpedinada. Els atacs a Felip de Borbó es paguen i es pagaran a bon preu.

El Govern espanyol té tots els fronts oberts i el PP viu pendent dels seus extresorers. Raúl del Pozo, el millor escriptor del costumisme madrileny, ha ensenyat aquests dies la lluentor de la navalla ( El Mundo). Li ha dit Rosalía, dona de Luis Bárcenas, a Del Pozo: “No poso la mà al foc pel meu marit, hi poso el cap. Si li passa alguna cosa, destruiré qui hagi de destruir”. Mariano Rajoy, impàvid, sembla que no té por dels cantaires. José María Aznar, calla. Instrueix el jutge Ruz.

El PSOE és monàrquic de dia i mig republicà al capvespre. El PSOE, depèn. Metall irisat. Metall abonyegat a Andalusia, feu meridional que el pot empresonar a la torre dels subsidis. Estant el Govern espanyol en la seva hora més fosca, el PSOE no creix. Els sondejos indiquen que els dos partits dinàstics no sumen en aquests moments més del 50%. Puja l’UPyD centralista i creix, sobretot, el Partit de l’Escarni. El llevat de la indignació. Un ferment que podria portar Esquerra Unida al 20%. Malgrat el discret lideratge de Cayo Lara, IU té un nom a la reserva: el jove economista malagueny Alberto Garzón, membre del PCE, incan-

sable conferenciant per tots els racons d’Espanya. Altres candidatures d’esquerra despuntaran, tanmateix, en els pròxims temps. Les eleccions europees de l’any 14 seran molt experimentals. Alfredo Pérez Rubalcaba no vol perdre contacte amb el centre. Carme Chacón, exministra de Defensa (càrrec que exigeix una especial lleialtat al Rei), inquieta, busca un espai entre el zapaterisme, Rubalcaba, el PSC i les protestes escarnidores i peronistes.

Catalunya, “una bomba de rellotgeria més perillosa que Xipre”, segons el The Times d’ahir. Catalunya, sobiranista, pactista, densa, democràtica, mesocràtica, enrevessada i amb l’aigua al coll. En un gest austrohongarès (més hongarès que austríac), la Corona espanyola ha encarregat la defensa de la Infanta a l’advocat Miquel Roca i Junyent, fundador de Convergència Democràtica. El Partit Nacionalista Basc, hieràtic, solitari allà a dalt, observa el desastre i s’ofereix com a força d’estabilització. Escriu un diari francès: “Europe, à bout de souffle”.