• 7 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • L’ÀGORA José Antonio Zarzalejos

Un sistema esgotat i immòbil

La crisi de la Direcció de l’estat i la del model territorial d’espanya estan connectades

El que passa a Espanya no és una acumulació de crisis –econòmica, institucional, i territorial– sinó una juxtaposició perquè unes són inseparables de les altres i no se sap quina d’elles està en la gènesi i quina en la conseqüència. Aquesta situació s’ha traduït en una paràlisi que bloqueja completament el sistema i l’immobilitza. En altres paraules: no hi ha manera de fluïditzar la conjuntura per extreurela d’una latència patològica que tendeix a agreujar-se sense que la classe dirigent sàpiga fer una altra cosa que esperar. El transcurs del temps –venerat com a bàlsam guaridor pel president del Govern– s’ha convertit en un recurs omnipresent en tots els diagnòstics fins al punt que suggerir mesures audaces es considera un autèntic disbarat per part d’una guàrdia pretoriana de l’ortodòxia que des dels mitjans de comunicació vigila qualsevol actitud que pugui considerar-se dissident del políticament correcte que consisteix a esperar pacientment que minvi la tempesta.

ANNA PARINI

L’exemple més cabal que la conjuntura deriva cap a una composició estructural petrificada del sistema l’aporten dues crisis juxtaposades: la que afecta la forma monàrquica de l’Estat i la que qüestiona el model territorial. La primera –la crisi de la Corona– és una conseqüència d’un absurd providencialisme que ha substituït la regulació normativa de la Direcció de l’Estat pel carisma del seu titular, desconeixent que les lleis són duradores i les virtuts polítiques no tenen caràcter sacramental i caduquen en terminis breus. El Rei ha contret tants mèrits com agraïments ha demanat i sembla ja acabat el temps històric d’abraçarse als tòpics sobre els beneficis gairebé taumatúrgics de la monarquia per passar a normativitzar-la i idear fórmules perquè superi la depressió en la qual es troba.

No es tracta només –encara que també sigui necessari– que el rei Joan Carles consideri arribat el moment de fer un pas enrere i franquejar un altre endavant el príncep d’Astúries, sinó de desenvolupar i reformar el títol II de la Constitució per regular la Direcció de l’Estat i rescatar-la així de la situació fàctica en la qual es troba. La imputació penal de la infanta Cristina no és un element decisiu, encara que sí contributiu, a la crisi de la Corona i adverteix dels limbes legals en els quals es mou a les palpentes el Rei i la seva família i sobre les enormes disfuncions que presenta l’organització i envergadura de la seva Casa, que allotja també algunes responsabilitats sobre el que està passant, a més de les personals del mateix rei Joan Carles, del seu gendre, de la seva filla Cristina i, en to menor, fins i tot del secretari personal d’aquesta i de la seva germana Elena.

La reluctància a moure una coma a l’actual estatut jurídico-constitucional i al desenvolupament normatiu de la Corona és molt semblant a la que es planteja per resoldre –o intentar-ho– la crisi concatenada del model territorial de l’Estat que ha explotat com era de preveure pel descontentament català davant la perversió del model dual dels constituents del 1978 –nacionalitats i regions– i la facturació de la pluralitat d’Espanya en una paqueteria de similars dimensions per a grans i petits, per a iguals i diferents.

De nou, la tosca ideació que el transcurs del temps esgotarà l’aposta trencadora del nacionalisme independentista català, resolent el problema per un parell de dècades més, és un error monumental de percepció, gairebé de la mateixa proporció que el que perpetren aquells que suposen que són possibles solucions pendulars, tals com passar de l’autonomia a la independència com si els ancoratges que ens vinculen fossin virtuals, pures ficcions o arquitectures polítiques efímeres. De manera que, com passa amb la Direcció de l’Estat, ningú no fa un pas realista proposant solucions accessibles. El bloqueig del sistema, de nou, és la conseqüència inevitable d’aquesta tossuderia.

La connexió entre les dues crisis és profundíssima, pràcticament inevitable perquè si el vèrtex de l’Estat, que assumeix la representació dels seus factors unitaris i un servei institucional arbitral i moderador no és funcional, el model territorial d’una Espanya amb seculars tensions centrífugues es quartera en els termes que estem contemplant amb autèntica desolació. Pensàvem que havíem trencat la traça circular de la nostra història, que ens fa tornar als pitjors escenaris d’antany. Devem haver après poc del passat si ni tan sols detectem que trepitgem ja el tram final d’una època i que en cal començar una de tan nova com va ser la del 1978 i que, malgrat la simulació per provar d’eludir la seva defunció, ha acabat.