Ara

El "No" com a estratègia / En el nom del pare

XAVIER BOSCH 

| Actualitzada el 12/04/2013 00:00

Hem de celebrar que li diguin que no. Hem de celebrar que li diguin que no. CRISTINA CALDERER

El no com a estratègia

Està tot rumiat. Ara em volen fer creure que hi ha estratagema. L'objectiu immediat -m'asseguren- és omplir el sarró de molts nos per tenir excusa per poder fer el següent pas, que els amics del Consell de la Transició Nacional o els del pacte CiU-ERC ja deuen saber quin és. La tàctica potser no és gaire sibil·lina però, en l'era del qui dia passa any empeny, és d'agrair que algú pensi dues jugades més enllà dels seus peus. Per tant, quan Artur Mas se'n va a Madrid en cotxe a veure en Rajoy, hem d'estar contents perquè el president espanyol li hagi dit que es negocia tot menys el dret a decidir. És més, quan l'Artur se'n va a trobar en Rubalcaba, amb Pere Navarro de testimoni, els que volem l'estat propi hem d'estar eufòrics perquè l'encara líder del PSOE li digui al nostre president que és impossible que hi hagi cap acord sobre el dret a decidir. (Per cert, ¿aquesta reunió s'havia de fer d'amagat, en diumenge, a la seu del PSOE? ¿El president de la Generalitat s'ha de prestar a tot això? De debò?)

L'alegria de la setmana, per continuar col·leccionant negatives, ens l'ha donat el TSJC amb l'enèsima atzagaiada al català. Res millor per a la causa que un altre revés a dues mans. Al final, doncs, quan fullejo l'Interviú i veig que Espanya s'està gastant 10 milions d'euros perquè el CNI aconsegueixi que un jugador del Barça s'emboliqui amb la bandera espanyola, a casa ens hem abraçat d'emoció i hem obert un Sumarroca per brindar. Ja tenim el no del pacte fiscal, el no del PP al referèndum, el no del PSOE al dret a decidir, el no a la immersió a les aules... Per si de cas, mirem que la flexibilització del dèficit per al 2013, però, sigui que sí. Si el dèficit no pot arribar al 2% del PIB i es continua retallant a mansalva, costarà molt creure aquesta jugada mestra.