• 12 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Encastellats


L’encastellament a què obliguen els jutges impedeix al catalanisme d’obrir-se als castellanoparlants

Quan, l’any 2010 el TC va dictar la sentència de l’Estatut, van quedar gravades en pedra, de manera irrefutable, unes quantes coses. Primera, que les diverses visions d’Espanya que la transició va incorporar com a possibilitat a la Constitució quedaven reduïdes a una. La del model francès, que, assumint com un fet natural les coaccions històriques que ens han portat fins a l’actualitat, considera una anomalia la diferència cultural i una complicació innecessària la bipolaritat Madrid-Barcelona. Aquesta visió sacralitza la unitat d’Espanya i la identifica amb la uniformitat. Només accepta la diferència si no és significativa, si no aspira a res més que a mantenir, com s’esdevé a la Galícia o la València oficials, allò que el franquisme anomenava “peculiaridad regional”. Segona, que les relacions entre el catalanisme i Espanya mai més no serien iguals. Tercera, que es produirien dinàmiques polítiques noves, atès que el TC barrava el pas del mig i només deixava aquestes dues sortides: o submissió o ruptura.

Com sabem, aquesta idea d’Espanya és del tot hegemònica. Per això els intents de la reforma federal, malgrat els esforços que fan Navarro i Rubalcaba no tenen camp per córrer. La majoria dels socialistes espanyols, acomplexat per la visió hegemònica, culpen el PSC de les seves penes (no és estrany que Leguina i Guerra maniobrin amb C’s).

La síntesi simbòlica entre José Antonio y Azaña, que defineix l’actual espanyolisme, explica l’aliança entre les esquerres i les dretes catalanes entorn, primer, de l’Estatut i, ara, del dret a decidir. Són vasos comunicants. Només un rampell de lucidesa de les elits espanyoles podria reobrir la tercera via: es diu que la crisi d’Estat (ruïna econòmica, desprestigi institucional, escàndols de corrupció) podria facilitar la revisió important de la constitució, també per reencaixar-hi el catalanisme. Sembla impossible i, tanmateix, se’n parla. Però les batalles lingüístiques, que afecten a la intimitat de les persones, estan bombardejant aquesta mínima possibilitat de reobertura.

Davant les decisions dels jutges, el catalanisme, ja prou pressionat políticament i econòmicament, tendeix a encastellar-se. I això satisfà els independentistes de primera hora. Ignoren que aquest encastellament no deixa fer al catalanisme els passos que calen per aconseguir ampliar el consens català. El catalanisme té pendent una obertura de joc als castellanoparlants (ERC i CiU ho van prometre en campanya electoral), però en aquest context no pot fer-la. La batalla jurídica es llegeix en clau de Catalunya-Espanya quan de fet afavoreix la confrontació interna. Promou la confrontació qui considera una aberració el que a la civilitzada Suïssa es fa tan naturalment, però també la promou el catalanisme reactiu. La confrontació interna és letal per al futur del català. Ho diuen els experts: les llengües, en fer-se socialment problemàtiques, deixen de ser atractives per integrar els que no la parlen.