Ara

El català a l'escola també integra els pares

NICOLA PADOVAN 

| Actualitzada el 12/04/2013 00:00

El català a l'escola també integra els paresEl català a l'escola també integra els pares MANOLO GARCÍA

Quan vaig arribar a Catalunya, fa uns quants anys, no tenia ni idea del factor diferencial català. Ramon Llull era Raimondo Lullo, les senyoretes d'Avinyó erendemoiselles de França i no criatures del carrer del Gòtic i el Barça era un equip espanyol que molestava tant com el Madrid. Era, ho confesso, el típic italià mitjà que si pensa en Espanya s'imagina vestits amb farbalans, sevillanes i gaspatxo (alguns, després d'un passeig per les Rambles hi afegeixen el sombrero mexicà).

Reconec que, d'aquells anys ençà, la percepció de Catalunya a l'estranger ha millorat molt gràcies, sobretot, al posicionament de Barcelona en el mapa del turisme mundial (d'aquí la importància de mantenir la catalanitat de la ciutat i dels seu panorama urbà).

Vaig arribar aquí, treballant per a una multinacional italiana, sense saber gens de castellà ni de català i els primers dos anys em vaig comunicar només en el primer idioma. No era cap decisió personal: simplement no em feia falta el català ni per desenvolupar el meu negoci ni per viure a Barcelona. I puc afegir-hi una cosa: podria haver continuat així pels segles dels segles (amén). No tenia, efectivament, cap necessitat pràctica d'aprendre el català, ni tan sols per demanar un cafè. Tot va canviar quan vaig conèixer (quina sort!) la que és la meva dona, amb la qual vaig passar, amb tota la naturalitat del món, del castellà al català.

A partir d'aquell moment se'm va obrir un univers. El coneixement del català em va portar a la descoberta de la cultura catalana i a la seva estimació: aprendre un idioma porta, automàticament, a la revelació (de vegades fulgurant) d'uns costums, d'una història i d'una literatura que deixen de ser desconegudes i es deixen estimar.

La clau, doncs, és aquesta: l'estimació, l'amor. He après el vostre idioma gràcies a l'amor per la meva dona, que em va portar a l'estimació per la vostra cultura.

De tota manera, veient com va el món, no podem pretendre que la sort de la nostra llengua estigui en mans d'un Cupido amb diccionari sota el braç en lloc de l'arc, de la mateixa manera que no podem obligar que totes les parelles siguin parelles lingüístiques i no només lliguístiques (de lligar), atents a preservar l'idioma a més a més de preservar l'espècie humana (no em refereixo a les famoses paraules que va dir el ministre d'Interior sobre les parelles gais).

Al llarg dels anys he vist molts italians que han vingut a treballar aquí i, us ho dic de debò, gairebé cap ha après el català, no els ha fet cap falta. L'anàlisi del meu entorn m'ha mostrat que l'idioma vehicular dels immigrants (no m'agrada la paraula nouvingut , la trobo ofensiva) és el castellà fins que s'enamoren d'un catalanoparlant o tenen fills que entren a l'escola. A partir d'aquest moment, canvia tot i et comencen a interessar aquelles paraules relativament noves que surten de la boca dels teus fills.

L'escola, doncs, és fonamental, no només per als nens, sinó també per als pares i mares! Si no tens una parella catalana o fills que parlen en català, segueixes en castellà, que és l'idioma que, automàticament i sense cap esforç titànic, aprens a Catalunya. Existeix, de fet, una immersió de factocultural castellana omnipresent que te'n facilita l'aprenentatge constantment. És a l'aire i et ve a tu. El català, en canvi, l'has de buscar, has de ser tu, per amor o per necessitat, que t'hi apropes, i ho fas, normalment, pels éssers estimats.

La llengua, recordem-ho, és la base de tot. Us ho diu un italià que veu com el seu país ha ferit mortalment tots els magnífics idiomes que hi convivien. L'operació centralitzadora ha estat, per part de l'estat italià, magnífica. Penseu que jo, que sóc venecià, a l'escola gairebé mai vaig tenir professors del Vèneto, per decisió expressa de l'administració a fi de poder barrejar la societat de nord a sud. Els antics idiomes ja només són dialectes que sobreviuen en el parlar del dia a dia, gairebé mai escrits i, com sabem, verba volant scripta manent .

Tornant al tema català, vull dir que a la base del meu raonament no hi ha cap melindrisme , aquell sentiment català ensucrat i tou, un simbolisme creat per Sergi Pàmies) i que, sortosament, m'ha explicat Cristian Segura, juntament amb altres amics, en les reunions clandestines que fem de tant en tant. (Per cert, és admirable la capacitat d'autoflagel·lació dels catalans.)

Aquí no hi ha sucre, no hi ha felicitat assegurada, no hi ha res de tou, i si hi ha romanticisme és un romanticisme de Sturm und Drang , i no de Federico Moccia.