LA CRÒNICA

Margallo no toca d'oïda

12/04/13 02:00 MONTSE OLIVA
García Margallo conversa amb Mariano Rajoy, durant el ple celebrat aquesta setmana al Congrés dels Diputats Foto: JUANJO MARTÍN/EFE.
Abans que Rajoy arribés a La Moncloa, al ministre se li va encarregar estudiar el pacte fiscal
El titular d'Exteriors ha alternat la cara amable i la més hostil cap a les exigències de CiU

El ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, sorprenia fa deu dies amb la presentació en societat d'un nou model de finançament que ell mateix vaticinava que té com a objectiu final establir un resultat “molt similar al dels territoris forals”. En una entrevista a El Mundo, el responsable de la diplomàcia espanyola traçava les línies generals d'un sistema que, si s'acaba materialitzant, li tocarà discutir i negociar al ministre Cristóbal Montoro. D'aquí que s'afirmi que el titular d'Hisenda –que fins ara ha gaudit del paper de dur davant les exigències econòmiques dels governs territorials, acarnissant-se especialment amb el català– va agafar una bona enrevenxinada quan va veure com el seu col·lega havia destapat amb quatre respostes un hipotètic pla B per intentar debilitar els arguments sobiranistes d'Artur Mas sobre el qual el nucli dur de La Moncloa se n'havia guardat força que la resta de dirigents del PP ni s'ho ensumés.

Enmig de les converses secretes entre Mariano Rajoy i Mas en les quals no només es va posar sobre la taula la consulta sinó també l'ofec econòmic de la Generalitat, la música de fons del que mostrava Margallo no sonava del tot desafinada per a un govern català necessitat de liquiditat. Salvant totes les diferències –que hi són, i són moltes–, és el pronunciament més favorable al pacte fiscal que mai un dirigent polític espanyol hagi gosat fer en públic. Anava a la seva García Margallo quan el 31 de març va esbossar el nou model? Per què ho va fer ell i no el ministre d'Hisenda? És força coneguda l'estreta relació que el titular d'Afers Exteriors manté amb Rajoy. És un dels pocs ministres que realment es poden declarar amics del president i gaudeix de la seva plena confiança. Així que és difícil imaginar que deixés caure una informació tan sensible i tan compromesa –atesa la reacció adversa d'alguns territoris del PP– sense que el màxim responsable del govern en tingués constància.

Quan García Margallo parla de finançament autonòmic, ho fa des del coneixement de la matèria. És un dels pocs membres de l'actual executiu que, fins i tot abans de l'arribada del PP al poder, ha estudiat a fons què és i què es reclama en el pacte fiscal de CiU. Durant la seva estada a Brussel·les en qualitat d'eurodiputat, i com a vicepresident de la comissió d'assumptes econòmics del Parlament europeu, fonts properes a l'actual ministre asseguren que es va interessar per la proposta catalana i va demanar a un representant de la federació que li lliurés el projecte per analitzar-lo. Alguns fins i tot puntualitzen que ho hauria fet per encàrrec del seu cap de files. En aquell moment, el PP encara era a l'oposició, però tot feia preveure que Rajoy substituiria José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant de l'executiu espanyol i calia, doncs, tenir tots els elements sobre la taula per si calia pactar amb els de Mas. En aquell temps, de fet, la màxima aspiració del president català i líder de CiU era poder ser decisius a Madrid per forçar la versió modernitzada dels pactes del Majestic.

Fonts de la federació suggerien que García Margallo mai no va veure malament l'esperit del pacte fiscal, malgrat que discrepés en l'excés d'autonomia respecte a la Hisenda espanyola que pretén atribuir-se l'executiu català. Tot i així, CiU albirava un aliat a les seves exigències dins les files del PP en la figura d'un dirigent amb molta influència sobre Rajoy i que, al damunt, en el període anterior a la configuració del govern, sonava com a ferm candidat a ministre d'Economia. Finalment, García Margallo va passar a ocupar la cadira d'Exteriors –s'assegura que hauria preferit la de Defensa– perquè es diu que Rajoy volia aprofitar el seu bagatge a Brussel·les i el seu coneixement del món econòmic i financer davant una legislatura que ja es preveia que estaria marcada pels dictats de la UE.

Un cop a La Moncloa, amb una majoria absoluta inapel·lable i amb una pressió sense precedents sobre els territoris per reduir el dèficit, la relació entre PP i CiU es va anar torçant. El cop final va ser el canvi de rumb que Mas va imprimir a la seva carpeta de prioritats, arrossegat per la manifestació de la Diada. A partir de llavors, García Margallo va capgirar el seu paper d'hipotètic simpatitzant del govern català per erigir-se en un dels seus principals ariets, juntament amb José Ignacio Wert i Jorge Fernández Díaz. De fet, en aquest període d'allunyament, CiU només ha mantingut una mínima sintonia amb els ministres Luis de Guindos i José Manuel Soria.

García Margallo, en canvi, s'ha caracteritzat per la seva crítica ferotge a Mas, responsabilitzant l'empenta sobiranista dels darrers mesos de tots els mals de la malmesa marca España. I, sobretot, s'ha convertit en un dels artífexs per frenar el procés desplegant l'agenda de contactes per aturar el ressò internacional de les reivindicacions catalanes o avortant hipotètiques posicions de simpatia o d'equidistància que poguessin sorgir dins la UE. Tant és així que va decidir iniciar una croada contra les mal anomenades ambaixades, dissenyant una llei d'acció exterior per la qual es pretén vigilar amb lupa els moviments de la Generalitat a l'exterior. Però el cap de la diplomàcia espanyola segueix desconcertant els seus interlocutors. I després d'haver impulsat un projecte pel qual deixava clar qui té la batuta en les relacions internacionals, ara sembla que estaria disposat a negociar els punts més controvertits amb els governs català i basc. “Mai no saps per on agafar-lo. Intentes tocar-lo i s'esmuny com si anés carregat d'oli”, conclou un dirigent català.

Darrera actualització ( Divendres, 12 d'abril del 2013 11:50 )