• 12 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Sentència d’ocupació


És una burla, un profund menyspreu a la nostra societat i un atac directe a la nostra identitat

Desde la página 2 Quan els tribunals se situen per sobre del Parlament, del consens polític i de la voluntat ciutadana d’una nació, enfrontada a un conflicte de sobirania amb l’Estat, és evident que parlem de tribunals d’ocupació. Sens dubte les seves resolucions s’enquadren en el marc legal, no endebades les lleis estan fetes per l’Estat i permeten interpretacions restrictives. Però el fet substancial és que Catalunya pateix reiterades sentències que es burlen de la decisió majoritària del seu poble i retallen la seva voluntat política, i el resultat final és un país que no pot prendre decisions en les matèries rellevants per a la seva supervivència. Ni tan sols quan el consens social arriba a tals nivells que Catalunya pot presentar majoria parlamentària, majoria social i, fins i tot, talment va passar amb l’Estatut, majoria en referèndum. Tant li fa que es posin d’acord els partits polítics, que ho aprovin els parlaments, que hi hagi complicitat de la immensa majoria social, tan li fa tot, perquè, fins i tot si supera les cambres parlamentàries, sempre quedaran els tribunals per matar allò que hagi quedat viu. I tot això es pot anomenar legalitat, però és la legalitat d’un menyspreu profund, d’una violència institucional; en definitiva, la legalitat d’una ocupació.

Potser algú em dirà que l’al·lucinant sentència sobre el català del TSJC que obligaria a canviar el castellà a tota una classe, si un sol nen ho demanés, ha estat perpetrada per un tribunal de justícia català. Però això seria francament ingenu, tenint en compte que la justícia no és ni tan sols autonòmica. I encara que fossin fabricants de sants d’Olot –com diria irònicament l’enyorat Pere Calders–, continuaria sent la justícia d’un Estat, amb lleis d’un Estat, interpretant les decisions d’una nació sotmesa a una sobirania aliena.

Què més podem fer? Complim tots els requisits democràtics, consensos polítics, sensibilitat educativa, societat perfectament cohesionada, tant que en aquest curs només van sol·licitar l’escolarització en castellà disset nens, menys dels que sumen els fills dels partits que ho defensen, i sobre milers que no tenen cap problema. I això no obstant, resulta que tot l’esforç social, polític i educatiu d’una nació per preservar un model educatiu se’l pot carregar un tribunal de justícia, exercint de parlament suprem. És una burla a la voluntat democràtica catalana, és un menyspreu profund a la nostra societat i és un atac directe a la nostra identitat.

Si abans feien aquestes coses amb la Brunete, ara les fan amb els tribunals de justícia. El resultat és el mateix: un Estat que menysprea l’idioma, la identitat i el sentiment d’una nació, es queda els seus recursos i no la tracta com a igual, sinó com a serva. I els tribunals en són el braç executor. Ens van destruir l’Estatut i ara volen fer el mateix amb l’idioma. I encara es pregunten per què volem marxar.