• 13 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

El Consell

No serà des d’aquest espai des d’on s’expliqui res de les deliberacions i acords del Consell Nacional de la Transició, del qual em sento orgullosa de formar part. Crec fermament que les feines del Consell han d’excedir en prudència, i si algú n’ha de parlar, que sigui el Govern quan i com ho decideixi. Al cap i a la fi nosaltres només som unes persones a qui s’ha atorgat la confiança i l’immens honor d’ajudar a configurar un argumentari sòlid a favor del procés nacional i de la consulta als catalans.

Així doncs, escriuré com sempre sobre el que veig, sento, analitzo, intueixo o critico d’aquest vell, complex i extraordinari país nostre, però no sobre el que debatem internament, perquè la discreció formarà part de l’èxit. Dit això, sí que em sembla convenient un article sobre el Consell mateix, i no precisament perquè en formi part, sinó per la importància política d’haver-lo creat.

Primer, és el compliment del full de ruta. La creació del Consell conforma un procés que Artur Mas va dibuixar –i s’hi va comprometre– en el seu debat d’investidura, i que no ha deixat de complir-se. De bell antuvi va ser la declaració de sobirania al Parlament, després la creació del Consell, ja s’anuncia el Pacte Nacional per a la Transició, que ha de reunir els principals actius de la societat civil, i després vindrà la resta, la llei de consultes inclosa, tot culminant en la consulta mateixa.

Aquest Consell, doncs, neix del compromís del Govern (amb acord d’ERC) en un procés nacional que les urnes han avalat, i desmenteix els malastrucs que asseguren que tot això s’ha frenat. Molt al contrari, diria que va a bona velocitat. En segon terme, em sembla necessària la seva creació, no endebades tot procés d’aquesta naturalesa necessita fermesa política –heus aquí, la declaració–, cos argumental –heus aquí, el Consell–, consens ciutadà –el Pacte– i, sens dubte, els acords parlamentaris en els quals derivi tot plegat. En aquest sentit, serem bàsicament els constructors d’idees i arguments, però no serà la nostra responsabilitat unir els consensos. Només som, i és moltíssim, un cos assessor. Per cert, i entre parèntesis, la judicialització del tema per part de Ciutadans és delirant, pròpia d’un partit agitprop amb molt altaveu fora de Catalunya –als pitjors micròfons–, però escassa capacitat d’influència a dins. Tant que critiquen altres partits més minoritaris, i són, en l’altre extrem ideològic, la seva versió més deslleial i més kitsch. Tornant al Consell, només queda dir que tots els membres ens sentim honrats i responsabilitzats. Tenim clar que estem davant una feina ingent i compromesa, però també sabem que el moment històric és únic. I formar part, humilment, dels escrivents que intentaran esculpir un nou capítol de la història de Catalunya és un immens honor. Només queda dir, i sé que parlo en nom de tots, que intentarem estar a l’altura.