• 13 abr 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Juan-José López Burniol

Claredat canadenca


La pregunta en un referèndum de secessió ha de ser clara i precisa

Fa anys, en treballar sobre l’opció entre Estat federal i autodeterminació –que defensava i defenso com a única fórmula per encarrilar el problema de la relació entre Espanya i Catalunya–, em vaig preguntar: com racionalitzar aquesta disjuntiva? Vaig trobar una resposta al llibre de Stéphane Dion La política de la claredat. Dion, professor de ciència política de la Universitat de Mont-real, va iniciar el 1996 una carrera política fulgurant, que va culminar com a ministre de Relacions Inter-governamentals, sense abdicar –com diu el professor López Basaguren en el pròleg del llibre– “del seu profund sentiment québécois, que el mateix Dion arriba a qualificar de nacionalista”. Dion va ser l’impulsor decisiu de la llei de la claredat –del 2000–, segons la qual la pregunta en un referèndum de secessió ha de ser clara i precisa, desbaratant l’ambigüitat del “sobiranisme associat” en què solen moure’s les posicions nacionalistes. Així vaig resumir llavors el seu pensament (les idees útils són seves; els errors, meus):

1. El problema canadenc tenia dos aspectes: el distanciament creixent entre el Quebec i la resta del Canadà, per una banda, i la fractura interna de la societat quebequesa per una altra. Tanmateix, els sobiranistes del Quebec van tenir l’habilitat de presentar-lo com una qüestió de divorci entre el Quebec francòfon i el Canadà anglòfon.

2. En aquest context, Dion va afirmar que la pretensió sobiranista quebequesa ha de ser ponderada abans que res des de la perspectiva dels ciutadans del Quebec, que han de respondre aquesta pregunta: convé als nostres interessos la secessió del Canadà?, o com viurem millor, formant part del Canadà o sent independents? Així, l’opció federalista deixava de ser una opció exclusiva del Canadà anglòfon, passant a ser també una opció quebequesa: la dels qui pensen que viuran més bé federats amb el Canadà. Segons López Basaguren, “Dion, sobretot, recupera per als francòfons del Quebec la capacitat de ser federalistes, l’orgull de serho, trencant l’evolució aparentment imparable cap a la verificació de l’equació que identificava québécois francòfon i sobiranista”.

3. Aquest plantejament trenca un dels elements bàsics de l’estratègia sobiranista: l’ús de l’amenaça secessionista com a pressió per aconseguir concessions singulars. Així, per evitar la secessió cal acceptar la integració en els termes que satisfacin el Quebec i cal donar-li un tractament singular dins del Canadà. És la utilització de l’amenaça secessionista com a esquer per aconseguir un estatus diferenciat i privilegiat. Això explica que el sobiranisme quebequès volgués la secessió però proposés l’associació econòmica i política amb el Canadà, determinant les condicions per seguir formant part de la federació.

4. L’estratègia de Dion persegueix parlar clar i jugar net. Això implica que l’electorat del Quebec decideixi sense embuts què és el que vol: si seguir formant part del Canadà o, al contrari, separar-se de la federació canadenca. Però ha de decidir-ho sense subterfugis i assumint les conseqüències de la seva decisió, sense confiar el seu joc a les concessions que la resta del Canadà estarà disposat a fer perquè el Quebec es mantingui dins de la federació.

5. Això significa que el Quebec pot decidir sobre la seva secessió o permanència en el Canadà, però no sobre les condicions de la seva permanència, perquè aquest és un assumpte que concerneix a tots els canadencs i que, en conseqüència, haurà de ser decidit per tots, inclòs el Quebec, però no unilateralment per aquesta província. I comporta també que pot realitzar-se la secessió, però no de forma unilateral, sinó negociada, perquè en una societat democràtica un divorci entre dues parts d’un Estat no pot fer-se agafant les maletes i marxant a les bones una d’elles.

6. Així, s’aconsegueix deixar la pilota a la teulada quebequesa, enfrontant-se a la reeixida estratègia sobiranista que havia aconseguit situar-la, fins aquest moment, a la teulada de la federació canadenca.

7. Aquesta opció per la claredat exigeix trencar el tabú de la secessió. No tot Estat és capaç de trencar-lo, però qui s’atreveix a fer-ho es torna més fort, ja que deixa de ser víctima del xantatge secessionista.

8. La qual cosa no significa que s’hagi d’eludir el problema de l’encaix del Quebec al Canadà, que Dion defineix com el temor de la pèrdua de la seva identitat pels francòfons en un Canadà anglòfon. El que exigeix dotar el Quebec dels instruments precisos per garantir la seva personalitat.

Així com no hi ha dues persones iguals, tampoc no existeixen dues situacions històriques idèntiques. Per tant, seria groller agafar aquest relat i escriure Catalunya o País Basc en lloc de Quebec, i Espanya en lloc de la federació canadenca. Però alguna llum pot trobar-se en aquestes idees, ja que resulta indiscutible que –a aquests efectes– Espanya es troba afortunadament més a prop del Canadà que dels Balcans.